"No et casis mai amb ningú que no li agradi el poble"

Va, digue’ns com et dius i quants anys tens?
Antònia Surroca Corominas. Noranta-vuit anys. 
Quin any vas néixer i on?
El 22 de gener del 27, a Ca la Xica. Saps on és Cal Dragó? Doncs a una casa que hi havia posada allà dins, dintre la fonda.
Amb qui vivies quan eres petita?
Amb els meus pares i l’avi. Tenia dos germans més petits, l’un era del temps de la Neus i l’altre del temps de la Roser [es refereix a la Neus Cosp i la Roser Cosp, nascudes el 30 i el 40 respectivament]. Tots dos eren més joves que jo, el Joan i el Pere.
Et van explicar alguna curiositat del teu naixement?
Sí, mira, te’n diré una. A casa meva, a Ca la Xica, feien de pagès, com tot el poble. El dia que jo vaig néixer tenien les vaques engegades prop de la Boleda [uns prats que hi havia baixant per la carretera general, només de sortir de Planoles, a mà esquerra]. Doncs tenien les vaques engegades allà, i hi van anar uns del poble a calar foc a tots els cantons del prat perquè volien cremar les vaques.
I per què les volien cremar?
Perquè eren canaies [riem de l’anècdota, perquè ens pensàvem que eren adults, els que volien cremar-les].
Ah, era una gamberrada?
Jo no me’n recordo, però és com m’ho havien explicat. Un del poble que ho va veure, va anar a buscar el meu pare, que es deia Dionís, i li va dir “Nis, corre, corre, que aquells vailets fan bestieses i volen cremar les vaques”, i el meu pare va córrer cap allà… “si us agafo, us faré tancar”. Aquesta canaia tenien deu anys, llavors. I quan el meu pare va tornar cap a casa cridant “mecàgum la canalla” es va trobar la mare de la Leonor, l’Antònia de Cal Negre, que estava esperant-lo i li va dir “au va, vinga, no cridis tant, no cridis tant, que mentre tu cridaves, la nena plorava”. I així és com li van dir que havia nascut jo.
Llavors quan naixíeu a casa venia algun metge? 
Venia la llevadora, l’Antònia de Cal Negre. Abans n’hi havia hagut d’altres, però tant els meus germans com jo, tots vam tenir la mateixa. I mira, així vaig venir al món.
Fins quan vas viure en aquella casa? 
Fins que tenia disset o divuit mesos.
On vau anar després?
Vam anar a viure allà dalt, a Cal Casa Vella [al costat de Cal Gasparó]. Els pares tenien bestiar i allà ho tenien millor. Més tard, però, vam tornar a Ca la Xica.
Quan estaves a Cal Casa Vella, anaves a l’escola aquí, a Planoles?
Hi vaig baixar sis anys. Sis anys. Allà dalt, feien de pagès i baixaven la llet de les vaques a Cal Butxaques, on n’hi havia un que recollia la llet de tot el poble [durant molts anys, els pagesos portaven la llet a Cal Butxaques, on la tractaven perquè no es fes malbé]. I jo baixava al dematí, amb el pare o amb la meu mare, i em quedava a col·legi. M’hi quedava a dinar i tot. A l’hivern com que es feia fosc de seguida, sortíem una hora abans de l’escola.
Baixàveu amb carro?
No, no, a peu. I baixàvem la llet amb una burra.
En aquell moment, es quedaven gaires nens a dinar a l’escola? 
La Neus, la Lucita....
I éreu molts a l’escola? 
Oh, érem... no sé quants érem.
Però l’escola era només de noies o éreu nens i nenes barrejats?
No. Els nois anaven aquí a la plaça de l’Ajuntament, on hi havia l’escola dels nois. I al convent de monges que hi havia, hi anàvem les noies. En un lloc feien unes classes i a l’altra, fèiem les altres perquè “era pecat ensenyar el mateix als nens i a les nenes”. 
On era el convent? 
A la baixada del Casino. 
Quan va esclatar la guerra, quants anys tenies?
Nou anys, devia tenir. Recordo que van cremar el convent i em va impressionar molt perquè era la meva escola.
Vivies a Cal Casa Vella, aleshores? 
No, ja vivíem aquí baix. Cal Casa Vella no era nostra, el teníem llogat. Vam baixar aquí al poble i vam anar a Ca la Xica, que sí que era nostra. Després, quan se la van vendre als de Cal Calicó, vam anar a Ca la Maguida.
Quan vas marxar de Ca la Maguida per venir aquí? 
Quan em vaig casar, que tenia vint-i-sis anys, vaig venir aquí. I encara hi soc.

I tornant enrere, què menjàveu en aquella època?
Escudella... Matàvem porcs i hi havia vegades que en matàvem tres o quatre a l’any, eh. Perquè a les botigues no n’hi havia... o sí, sí que n’hi havia. Jo a Cal Calicó n’havia vist sempre. 
Tens algun record de la postguerra?
Encabat la guerra, com que la casa on vivíem era petita, tenia poca terra i no hi havia vida per viure-hi tots, me’n vaig anar a la fàbrica a treballar, a Ribes. Pujàvem i baixàvem a peu cada dia, estiu i hivern.
Hi vas treballar molt de temps?
No. Als catorze anys me’n vaig anar a viure a Sant Joan Despí. 
I com va ser això?
Mira! El meu pare hi entenia una mica de mines i de coses així, i va conèixer un home que em va dir “vols venir a estar-te a casa, a servir? Per què has d’estar-te pujant i baixant les nits?”. I vaig anar a Sant Joan i m’hi vaig estar fins als divuit anys, crec. 
On vas anar a viure després? 
A Ribes. A l’Hotel Catalunya. Treballava i vivia allà, i hi vaig estar sis o set anys, fins que em vaig casar.
Com vas conèixer el pare?
Ell era de Planoles, de Cal Fideuer. El coneixia de tota la vida, des de petits. Tenia tres anys més que jo i vam festejar sis anys.
Així, ell vivia aquí, a Planoles?
Sí, però a l’hivern també marxava pel món. Anava a fer carbó, a tallar pins, i tot això.
Llavors on te’l trobaves si ell no parava i tu tampoc?
A les festes. 
Els diumenges?
No. Llavors no es feia festa com ara, els diumenges també treballàvem. Ens trobàvem per la Festa Major, per Sant Blai, per Sant Vicenç… I si ell no treballava, per les festes de Ribes.
Així us veieu poc?
Sí, i tant. Per això va durar sis anys el festeig [riu].
Explica’m una mica com va ser el teu casament
Feia poc que s’havia mort el meu pare i no vam fer festa. Però sí que vam fer viatge de noces, vam anar tres dies a Barcelona, a l’hotel que li deien La Paz, per allà la Via Laietana.
Un cop casada, de què vas treballar?
Aquí, de pagès. Teníem vaques, conills, gallines, porcs...
Com era el teu dia a dia? 
Doncs mira, aixecar-me d’hora i fer la feina de dintre i de fora [riu]. Anava al dematí a portar l’esmorzar al camp i al migdia, dinàvem i havíem d’anar a portar un altre cop el dinar al camp. A la tarda, tornàvem a anar a portar el berenar perquè els homes havien de berenar. Havies de fer el menjar i l’havies de portar.
Però el camp es treballava sobretot a l’estiu, oi? I quan no es treballava el camp, què fèieu? 
Cuidar el bestiar de casa. I preparar-nos per tenir menjar per l’hivern. Fèiem botifarres, pernils... i en teníem per tot l’estiu i així no havíem d’anar a comprar perquè no hi havia cèntims. I durant l’hivern fèiem molt confitat. 
Algun cop vas passar fam?
De pa, sí. Però de patates, de mongetes... tot això ja en teníem. 
I quan vas anar a viure amb el pare, vau venir sols o amb més família?
No, no, vam venir sols. Jo sempre havia dit “si mai em caso, vull estar sola”. Perquè també havia corregut una mica i veies que les dones no s’avenien amb els sogres i totes aquestes coses. 
Això s’ho van prendre bé, els sogres?
Uf, no, no! Era d’aquella gent que volia manar sempre. Volia que anéssim a viure allà, a Cal Fideuer, perquè deia que nosaltres sols no ens en sortiríem.
De qui era la casa on vau anar?
La casa era d’uns de Bellver i nosaltres la llogàvem.
I on teníeu el bestiar?
Aquí baix, a l’era, teníem set vaques i molts conills i gallines.
El pare va treballar sempre de pagès?
No. Quan ens vam treure les vaques i tot el bestiar, es va posar a treballar de paleta. Va treballar molts anys amb el Ramon Teixidor. 
A quina edat vas tindre els fills?
Ens vam casar que en tenia vint-i-sis o vint-i-set, al 53, i la Maria va néixer el 54. 
Pel que era l’època, us vàreu casar tard, oi?
Sí, era tard. Primera, perquè no havíem trobat casa, i segona perquè tampoc hi havia això [fa un moviment amb els dits per indicar que no tenien diners].
T’estimaves més estar soltera que anar a viure amb els sogres?
Mira, ara, la gent, si pot, no es casa. No volen ser manats! Abans, els vells, tant els d’aquella casa com els de les altres, ho volien manar tot [riem].
Tornant a la infància, tenies amigues aquí? A què jugàveu?
A cuit, que dèiem. A pilota d’aquella que no sé com en dieu ara. Fèiem uns clotets i tiràvem d’un tros lluny. Jugava amb la Neus, amb la Lucita, amb la Maria Requena, amb la dona del Juncà... 
Creus que el poble d’ara és millor o pitjor que el d’abans?
D’una part era millor perquè la gent es feia més, estava més unida. I de l’altra, no, perquè no hi havia prou mèrits per viure en un poble. A l’estiu, com que a Planoles sempre havia vingut gent a estiuejar, llogàvem una part de la casa els tres mesos per poder anar tirant.
Tu que has vist el poble canviar tant, què és el què t’ha sobtat més? 
No ho sé. Pensa que jo sempre havia somiat amb Planoles. I, què vols que et digui, encara em tira. M’agrada molt! 
No hauries escollit un altre poble on viure?
Tot això depèn de les circumstàncies. Hi ha vegades que et penses una cosa i te’n surt una altra. Jo sempre deia que no volia anar a pagès, i m’hi vaig haver de ficar.
Quin consell els donaries a les teves netes?
Que no es casin mai amb ningú que no li agradi el poble [riem a cor què vols].