Una gran balladora que, tot i néixer molt lletja, no té cap renebot estrafet!

Com et dius i quants anys tens?
Em dic Maria Rosa Cosp Vidal i faré noranta-un anys al juliol.
Quin dia vas néixer?
L’1 de juliol de 1934.
On, exactament?
A la fonda, a casa meu.
T’han explicat alguna curiositat del teu naixement?
Sí, que era molt lletja. M’ho va explicar la mama. Abans, quan una dona estava embarassada no se sabia si portava un nen o una nena. Quan vaig néixer, uns senyors que s’estaven a la fonda van sentir que la meva mare deia “oh, que lletja!”, i ells van dir “ah, és una nena!” [riu].
Amb qui vivies a casa de petita?
Amb el meu pare, la meva mare, la meva germana, la tia Lola i tota la gent que hi havia treballant a la fonda.
Com era el carrer on vas créixer?
Ui, era molt més maco. No hi havia tants cotxes. Mira, de Cal Negre a Cal Dragó el carrer era tan estret que tot just hi passava una carreta. I allà, a la fonda, s’eixamplava una mica i feia com una plaça, i hi fèiem juergues a fora, ball, foc per Sant Joan... 
No estava asfaltat, oi?
No. Llavors, els estiuejants no venien amb cotxe, venien amb tren. Has de pensar que el dissabte i el diumenge a la tarda l’estació estava així [fa el gest amb els dits de molta gent], perquè ells se n’anaven a treballar i les dones i els fills es quedaven aquí. Quan arribaven tots, els anaven a esperar, i quan se n’anaven, baixaven a dir adeu.
S’estaven tots a la fonda?
No, n’hi havia que s’estaven en pisos. A Cal Txatxo hi havia una tartana que feia de taxi i anava a l’estació a buscar les maletes i “els senyors”, que en deien.
Això era a l’estiu, però i a l’hivern?
A l’hivern quedàvem sols. Anàvem a col·legi, jugàvem al carrer…
Explica’ns com era un dia qualsevol quan eres petita
Anava a col·legi. Hi havia un mestre que el dematí ens feia classe a nens i nenes junts. I a la tarda, als nens, els donaven classes de... daixonses i les nenes fèiem labors perquè havíem de saber cosir i tota la història. I quan sortíem, anàvem a jugar amb les amigues: la Demètria, la Lourdes, la Leonor... érem un pilot. També jugàvem amb els nois, eh. Jugàvem nois i noies a cuit. I quan matàvem porc ens ajuntàvem una bona colla.
Cada quant matàveu porc?
Cada hivern cada casa matava el seu. I els d’una casa convidaven els de l’altra i ens ajuntàvem una bona colla. Al vespre, havent sopat, jugàvem. Primer, a dintre de casa jugàvem amb els avis a “el senyor se’n va a la torre”, a “espardenyeta ning-ning, jo la sé i no la tinc”, a “el pare carbasser”, i a molts altres jocs. I després els nens sortíem a jugar al carrer.
A l’hivern passàveu fred dintre de casa?
No estàvem tan calents com ara, però fred tampoc en passàvem. Hi havia estufes de llenya i l’habitació que quedava a sobre de l’estufa sempre era la més calenta.
Dormíeu a les habitacions bones de la fonda o les bones eren pels clients?
A l’hivern dormíem a les bones, però a l’estiu dormíem allà on podíem perquè les bones les llogaven. Quan érem més grandetes anàvem a dormir a Ca la Tia Lola, perquè les quinze habitacions que hi havia a la fonda, les llogaven totes. Les havíem d’aprofitar tant com podíem. Al terrat, al costat del safareig, hi havia un quarto, hi posàvem dos llits i dormíem nosaltres amb alguna noia de les que teníem treballant a la fonda. Dormíem totes plegades. El teulat era d’uralita i quan plovia se sentia la pluja, i s’hi estava la mar de bé [riu amb ganes].
Tens algun record de la guerra?
Recordo que amb la Neus [la germana gran] vam estar una temporada a Nevà, a casa la tia i l’oncle. Es pensaven que allà estaríem més a salvo perquè no hi passaven avions i estava tot més tranquil. Dormíem en una habitació que no tenia ni finestra i dormíem amb la tia al mig i nosaltres dues, la Neus i jo, una a cada costat. No hi havia ni vàter i havíem de baixar a la quadra.
Quan eres allà, tu sabies què passava o no n’eres conscient?
No massa. Sabíem que hi havia una guerra, això sí. Però com que a Nevà també hi van portar la Leonor, que era molt amiga meva i sempre jugàvem juntes, no hi vaig trobar gaire diferència. Quan van entrar els nacionals ens van venir a buscar. I nosaltres “oita, ja deuen haver entrat els nacionals!”, però dèiem “han entrat els nacionals” com podíem haver dit “nostre senyor ha caigut del cel”. No sabíem què dèiem.
De la postguerra, sí que en deus tenir més records
Recordo que havíem anat a veure els pastorets a Ribes i a la mitja part ens feien escoltar l’himne nacional. Ens havíem d’aixecar i posar el braç així [alça el braç imitant la salutació feixista]. El més trist que recordo de la postguerra és els jueus que trobaven glaçats. Els jueus que podien, s’escapaven [de la França ocupada], passaven la frontera per la muntanya i alguns els trobaven glaçats. I clar, nosaltres érem canalla i dèiem “ui, n’han trobat un de glaçat aquí dalt, al Pas dels Lladres, i la Tordilla l’ha anat a buscar” [la Tordilla era la mula que tenien a Cal Txatxo]. Encara sembla que ho vegi ara, portaven aquells cossos penjats a la Tordilla, amb les cames morades, cap al cementiri, i allà els enterraven [ho diu amb molta tristesa].

I de vius, n’arribaven?
Sí. Si els agafava la Guàrdia Civil, els portaven a la fonda i allà els havíem d’escorcollar. La mama ho feia a les dones i un home que hi havia allà, als homes. Miraven que no portessin cap cosa estranya. Llavors, de la manera que podien, els explicaven en francès que els portarien a Girona i que allà les dones anirien a un camp de concentració i els homes, a un altre. Aleshores s’abraçaven i ploraven, perquè clar, se separava la família.
Quan els portaven a la fonda, primer havia de passar la Guàrdia Civil per mirar les habitacions on dormirien. Al primer pis no n’hi podia dormir cap i al segon miraven si les finestres eren prou altes perquè no es poguessin escapar. I quan els portaven a dormir, el meu pare els havia de prendre les sabates i tancar-los amb clau per fora.
Si els enterraven al cementiri encara n’hi deu haver, oi?
N’hi ha dos que, encara no fa massa anys, quan hi havia de secretària la Ramona Mir, els van venir a buscar. La dona d’un dels que es va morir no havia explicat mai als seus fills que el seu pare s’havia mort fugint i que estava enterrat aquí. Però quan va morir la mare, la filla va trobar uns papers que explicaven la història del seu pare i deien que l’havien enterrat aquí, a Planoles. I es van posar en contacte amb l’Ajuntament per veure si els podien ajudar a trobar el cos del pare.
La Isabel, la mare de la Mercè Xibeli, va recordar on eren enterrats aquells dos homes, així que van venir a buscar-los per poder-los enterrar al seu país. Però la dona estava tan agraïda amb tot el que s’havia fet per ells i amb com els havien tractat, que va dir “veig que a Planoles el meu pare està tan ben acompanyat que el deixaré que descansi aquí”. 
La Mercè Xibeli d’això en va fer una pel·lícula molt maca, des del Pas dels Lladres seguint tot el camí fins aquí, al cementeri on estaven enterrats.
Quina història més maca. Trista, però molt bonica. Tornem una mica enrere. Durant la guerra, anàveu a l’escola?
No, a la guerra, no. Després, sí. Vam estar un temps que hi havia un home, el Ricardo Monreal, que ens feia unes miques de classes. També vam anar amb les monges. Hi havia un convent, però el van cremar i les van traslladar a l’Ajuntament, al pis de dalt. I a les sales de baix, hi fèiem les classes.
Tu no havies estudiat a un internat?
Sí, quan tenia nou anys. La tieta Neus va anar a Barcelona, a casa la tieta Consuelo, en una acadèmia, i a mi em van portar a l’internat de Ribes amb les monges. Després vaig estar uns anys aquí Planoles i, més tard, a Puigcerdà. Hi havia el de Cal Tià de Dalt, que se’n va anar a viure a Rigolisa [llogaret pertanyent al municipi de Puigcerdà], i li va dir al papa “per què no la portes a Puigcerdà, que també hi ha les meves nenes?”. La gent que vivia a Puigcerdà tenien els nens interns a l’escola i els dissabtes i diumenges tornaven a casa seva. Però jo, com que era de fora, m’havia de quedar a l’escola. Llavors les nenes de Rigolisa em van dir “per què no vens a casa?”, i els dissabtes i diumenges me n’anava amb elles. Això sí, cada quinze dies o tres setmanes podia baixar a veure els pares, o ells pujaven. Només vaig estar-m’hi un any, però.
I com és que només un any?
Perquè no devíem tenir cèntims per dos [riu amb ganes].

Recordes haver passat gana de petita?
No, gana no. Privacions, sí. Per exemple, a casa hi havia una botiga, i esclar, ho tenien tot bastant comptat perquè no es despatxava com ara. Venia la gent i comprava, per exemple, una unça de cafè, o una presa de xocolata... no una rajola, eh, una presa. I no podies agafar-ne i escapar-te, perquè la tenien controlada. A vegades anàvem totes les amigues juntes a berenar i dèiem “va, anirem a berenar al prat Lluís”. I una portava xocolata amb pa, una altra portava pa amb oli, l’altra, pa amb vi i sucre... tothom portava el que podia. I allà ens ho partíem i menjàvem una mica de tot.
Quan vas deixar d’estudiar, quants anys tenies?
Molt jove, catorze o quinze anys.
I què vas fer llavors?
Treballar a casa, que teníem fonda i botiga. No recordo a quina edat vaig començar a treballar, però em sembla que vaig néixer treballant [riem].
I els diumenges?
Els diumenges a missa. El meu pare no era creient, però en aquella època s’havia de fer el que manaven, eh, perquè si no anaves a missa t’assenyalaven amb el dit. Recordo que per rebre la primera comunió ens feien anar de tres en tres: el pare, la mare i la criatura al mig. I jo vaig tenir una enrabiada molt forta perquè el papa no va voler venir a combregar. Ell deia “que no, que no i que no” i totes em deien “ai, el teu papa no vindrà?”. I no va venir, va venir la tia Lola.
A part de la missa, què més fèieu?
Els diumenges, després d’anar a missa, anàvem a passejar. Però quan fèiem la volta per la plaça per pujar cap als pernils, la meu mare m’espiava i em cridava “Rosa!” i no m’hi deixava anar. I jo deia a les amigues “vosaltres aneu per aquí que jo ja vindré per un altre cantó”. I molt sovint també anàvem a l’estació, a veure passar els trens.
Baixàveu a Ribes de festa, com fa el jovent d’ara?
Per la Festa Major i per Sant Valentí, però no massa. I quan baixàvem sempre era a peu. Una vegada la Leonor i el Sebi, per Sant Valentí, baixaven a Ribes i havia nevat una mica. Llavors no hi havia massa cotxes i els que hi havia no corrien massa. Doncs es van agafar a un camió i van anar relliscant darrere el camió fins a Ribes [riu]. T’havies d’espavilar com podies. Me’n recordo que quan teníem setze o disset anys no ens deixaven anar sols a festa. No ens deixaven baixar a festa a Ribes si no venia la tia Lola. El que passava, però, és que la tia Lola s’asseia allà en un banc, li donaves els abrics i es fotia a dormir i nosaltres... [riem].
Planoles, et sembla millor ara o abans?
A mi abans m’agradava molt, eh. Ha canviat molt, tot és molt diferent: en coses hi hem guanyat i en coses hi hem perdut. Abans hi vivia molta més gent perquè tenien més fills, no marxaven a fora a estudiar, hi havia més pagesia... 
I de què vivia la gent?
Del que podien. Tenien patates, llet, a cada casa hi havia vaques... A casa no, que no hi havia hagut mai pagesia, però a mi m’hauria agradat molt. Sempre mirava d’ajudar les amigues que tenien casa de pagès. Per exemple, els de Casa Mitjana tenien un camp on plantaven patates i jo li deia a l’Annita “jo també vindré a collir patates”. I me’n recordo que quan carregaven l’herba a les carretes, que l’havies d’anar pitjant perquè així n’hi cabia més, nosaltres ens ficàvem dintre de la cabanya i jugàvem a aixafar-la. I amb això ens ho passàvem la mar de bé.
Sabem que t’agrada molt viatjar i que, fins i tot, has organitzat excursions. Ens pots explicar el primer viatge que vas fer?
El primer lloc on vàrem estar uns dies va ser a Holanda, a Amsterdam. Hi vàrem anar amb el Vinceiro de Puigcerdà [una agència de viatges], i d’aquí érem cinc: el Machín, la seva dona, els de Ca l’Esquirol i jo. A partir de llavors ja vam fer viatges cada any. I amb la Leonor vam començar a fer coses, com fa ara l’Associació de Dones. Per exemple, volíem fer sardanes, però com que valen molts cèntims, no podíem. Llavors vam començar a fer participacions de la loteria i l’anàvem a vendre per poder fer diners de mica en mica. Me’n recordo que una vegada vàrem anar a les Cases Barates de Campdevànol a vendre’n. Truco a una casa i surt una dona i em diu “ai, lo siento, mi religión no me lo permite y no puedo comprar”. Jo vaig a la Leonor i li dic, “noia, no he tingut pas èxit”. I amb aquestes ja sento “oiga, oiga, joven, venga, que mi marido no es de esta religión”, i també ens va comprar números [riu amb moltes ganes]. I vam començar a organitzar excursions per a la gent gran: vam anar cinc dies a Santiago, i a partir d’aquí ja en vàrem fer més. En fèiem quatre o cinc a l’any, eh, a Burgos, a Mallorca...
Explica’ns alguna cosa de la Festa Major?
La Festa Major sempre era la plaça. Era l’1 de setembre i sempre fèiem ball, tarda i vespre. 
I t’agradava ballar, a tu? 
Molt, molt. M’agradava molt. Ens posàvem allà, ben dretes i ben guapes. Llavors venien els nois, ens agafaven i a ballar. I havíem de ballar amb tots, perquè la meva mare no em deixava dir que no a ningú. Em venien a buscar i si jo deia “no, no, que aquest ja el ballo”, la meva mare em feia així [fa un gest amenaçador amb la mà]. Havia de ballar amb el Tomàs, amb el Vicentico... 
A mi m’agradaven molt les festes de Carnaval, perquè manàvem les dones i érem nosaltres les que anàvem a buscar els homes. Però saps què passava? Que la majoria dels vells esperaven allà que els anessis a buscar per ballar [riu]. 
Només ballàveu per la Festa Major? 
Jo si hagués pogut, m’hauria passat la vida ballant. Ballàvem per Sant Blai i cada diumenge amb el manubri. N’hi havia un que el sabia tocar molt bé, i au, a ballar! Cada tres mesos, em sembla que era, canviaven el piano, el portaven amb el tren i el pujaven amb un carro. I pel camí ja tocaven, i nosaltres “oh!, hi ha aquesta cançó, oh!, hi ha aquella cançó...” I que contentes que estàvem perquè hi havia les cançons que ens agradaven. 
Tu vas néixer a la fonda i després vau anar a la botiga. Per què vau canviar? 
Perquè el Sebastià i la Neus es van casar i es van quedar a la fonda. Jo me’n vaig anar amb el papa, la mama i la Roser a la botiga, fins que la Roser es va casar i també va venir el Mingo. I vam viure tots allà. I després els nebots. En aquella casa hi vam arribar a viure nou persones.
No has viscut mai sola?
No. Tinc una por que no m’aguanto. Tenia molta por, eh, i encara en tinc ara.
Has viscut sempre amb els teus nebots. Tens alguna experiència que vulguis explicar? 
No ho sé... alguna vegada potser els hi hagués fotut alguna hòstia, però no vaig poder [riu molt]. No. Els nebots més aviat et fan gràcia, no?
I no t’hauria agradat tenir fills?
No. Ara, no. Llavors, sí. Ara, del que estic més contenta és de no haver-me casat i no haver tingut fills. Home, quan ets jove dius “ai!, quan tindré fills, ai quan tindré fills...”, però ho dius sense pensar. 
I per acabar, tens algun consell que ens vulguis donar a tots els teus renebots?
Ai, què puc dir, jo? Que sigueu com ara. Que aneu seguint com ara, que de moment no n’hi ha cap d’estrafet [riu a cor què vols].
 

​