“Les vaques cagant-se pels carrers, feia brut, però maco”

Com et dius i quants anys tens? 
Neus Cosp Vidal i tinc noranta-quatre anys. El 28 de febrer en faré noranta-cinc. Vaig néixer el 28 de febrer de 1930.
Alguna curiositat del teu naixement? 
Que hi havia molta neu, havia nevat més d’un metre. N’hi havia tanta que van trigar quinze dies a poder anar a l’església a batejar-me. 
Per això et van posar Neus? 
No. Em van posar Neus perquè hi havia una dona d’Argentona que tenia parents aquí i que li deien Nieves. I pel que es veu, als meus pares els agradava aquest nom. Quan jo vaig néixer, a casa hi havia sis persones i només dos noms: tres Joseps o Josepes i tres Ramons o Ramones. A mi em tocava dir-me Ramona perquè se’n deia la meva padrina, però a la meva mare no li agradava gens el nom. Ella sempre m’havia dit que quan anaven cap al meu bateig, pensava “ja us ho trobareu, ja” [riu].
A quina casa vas néixer?
A Cal Calets, entre Cal Minguet i Cal Petit Ferrer. Era una botiga on venien carn i feien pa. Feien pa de veritat, pa de forner, perquè el meu avi n’havia anat a aprendre a Mataró. I mira que gairebé davant de casa nostra hi havia el forn [Cal Manel]. Allà feien el pa de sempre, el pa de pagès. El meu avi, quan el pa sortia del forn, pintava les barres amb aigua perquè amb l’escalfor quedessin lluentes. El meu pare m’havia explicat que hi havia gent del poble que, als pocs estiuejants que hi havia, els deien “no aneu allà a comprar el pa. Sabeu per què està lluent? Perquè quan surt del forn aquell home hi tira una escopinada”. 
Ja hi havia estiuejants? 
Clar, perquè ja arribava el tren... Pocs, però n’hi havia algun.
Amb qui vivies a casa quan eres petita? 
Amb dos besavis, Ramon i Pepeta, la meva iaia Ramona, que era la meva padrina perquè el meu avi ja s’havia mort, els meus pares i una germana del meu pare.
Quants anys tenies quan vas anar a viure a la fonda? 
Tenia quatre anys. I al cap d’un any va arribar la tieta Rosa. Amb la Roser, en canvi, ens portem deu anys. 
Com era el carrer on vas néixer?
Era de terra, tot de terra. No hi havia voreres ni res.
I llum?
Llum, sí. I aigua corrent, també. Jo ja vaig néixer amb aigua corrent i llum. La llum, més endavant, es va anar fent servir més, però en aquell moment moltes cases en tenien poca. A casa sí que en teníem. A casa del iaio sabater recordo que hi havia una habitació amb un envà de fusta i, a dalt, una bombeta per poder il·luminar les dues habitacions. Tot per estalviar, perquè la llum era cara, molt cara. 
Tens algun record de la guerra o de la postguerra que vulguis compartir? 
Per exemple, quan deien “han bombardejat Ribes, han tirat bombes”. Allà hi havia la fàbrica de Can Recolons, que era de filatures, i la van bombardejar. No hi va haver morts ni res, però sí que va espantar. I als nens i nenes ens deien que sempre havíem de dur un pal penjat amb un cordill. Deien que si venien avions i tiraven bombes, ens l’havíem de posar a la boca perquè no ens rebentés l’orella. Anàvem amb allò penjat [riu]. El papa, que era molt incrèdul amb moltes coses, deia “qui t’ho ha dit, això?”. 
I una altra cosa que recordo és que durant la guerra vaig anar a Barcelona. Els meus pares eren molt amics dels secretaris: del secretari, de la seva germana i d’una dona coixa que vivia amb ells i que li dèiem Tita Anita. Ells havien viscut al carrer de Rosselló de Barcelona, però els havien destinat aquí, a Planoles. Una vegada, durant la guerra, havien d’anar a arreglar uns papers a Barcelona i li van dir a la mama “per què no deixes venir la Neus?”. Jo tenia vuit anys i m’hi van deixar anar. Quan vàrem arribar a casa seu, al carrer de Rosselló, vaig tenir una sorpresa molt gran quan vaig haver d’anar a fer pipí. A casa, com que teníem la fonda, teníem vàter amb aigua corrent i podíem tirar la cadena. Però allà, al carrer de Rosselló, a Barcelona, hi havia una comuna, un forat. Havies de pujar a una tarima, fer les teves necessitats en un forat i, després, tirar-hi aigua. A mi això em va impressionar molt, me n’he recordat tota la vida. Hi vam estar tres o quatre dies. Una nit va tocar la sirena perquè venien a bombardejar i em van despertar i em va dir “Neus, corre que ens n’hem d’anar a baix cap al metro, al metro Rocafort”. Quan vam arribar al metro, vam baixar les escales i estava ple com un ou. Hi havia gent amb matalassos, que ja hi vivia i que hi dormia. Recordo molt veure els matalassos a terra, nens que ploraven. I vam estar allà fins que va tornar a sonar la sirena perquè ja havien marxat els avions i vam tornar cap a casa. Aquesta és la meva experiència d’haver anat a Barcelona durant la guerra.
Una altra anècdota que també recordo és que durant la guerra, a Nevà, hi havia una tia del meu pare que vivia amb el seu home i no tenien fills. Ella sempre ens volia donar ous i algun conill, però no volia que els anés a buscar ningú que no fos de la família, perquè no volia que ningú sabés que tenien allò per por que no li requisessin. Aleshores a mi, amb vuit anys, em deien “ves cap a Nevà a casa la tia a buscar els ous”. El camí de Nevà era diferent del d’ara: havies de passar un bon tros per la via i per dintre de dos túnels. Hi havia també els que treballaven a la via, que havien fet uns forats, uns amagatalls on es posaven quan passava el tren. Doncs jo, que no he sigut mai poruga, passava corrent per davant d’aquells forats foscos. Em feien por aquells forats! Llavors arribava a Nevà, a ca la tia, m’ho donava tot i cap a casa una altra vegada. Nosaltres també teníem gallines, però esclar, ella en tenia més i ens donava ous. Després, els últims vuit o deu dies de la guerra, quan aquí entraven els feixistes, vam anar a viure a Nevà perquè a Planoles hi havia molt moviment: els republicans se n’anaven tots amb el tren o caminant cap a França. I a nosaltres ens van fer anar a casa la tia. Dormíem les tres en un llit de matrimoni: la tia, jo, i la Rosa [riu].

Passàveu gana? 
Aquí, de gana, no se’n va passar. Menjàvem verdura, gallina i conills que mataven. A les cases tothom en tenia. I ous. El que sí que recordo és que somiava de menjar plàtan, perquè no n’hi havia. I mira, com que no n’hi havia, en tenia delit. Però gana, gana, no, eh.
Quin era el teu plat preferit?
Arròs, si n’hi havia, arròs amb conill i bolets. La iaia tenia la fonda i sabia guisar, però esclar, no hi havia de tot... Però de les coses que es conreen aquí, sí que n’hi havia. Jo sempre dic que aquí dalt, gana, no. De privacions, les que vulguis.
Explica una miqueta com era el teu dia a dia
Anàvem a col·legi al convent de les monges, però de monges no n’hi havia. Jo moltes vegades em llevava tard i arribava una mica tard a l’escola. Un dia, era ja molt tard i em va fer por entrar perquè el mestre llavors em deia “mira, ja se li han tornat a enganxar els llençols”, i se me’n reien. I jo sí que vaig pensar “no vagis pas al col·legi que encara se’n riuran”. Em vaig amagar allà darrere d’una porta de Cal Txatxo i m’hi vaig quedar tot el matí. I quan vaig veure que totes sortien per anar a dinar a casa, em vaig posar amb les altres i cap a casa. No es van pas adonar de res. Vaig fer campana [riu]. I quan sortíem de l’escola, anàvem a la plaça a jugar a paraculs o a boles.
Qui eren les teves amigues?
La Leonor, per exemple, que vivia davant de casa i tenia un any menys, però és la que recordo més. També la Lucita. N’hi havia de més grans, aquestes de Cal Minguet, la Carme i la Núria. I després n’hi havia una altra que es deia Quima.
I els diumenges què fèieu? 
Els diumenges? Doncs també igual. Tot el dia al carrer, que no hi havia pas missa ni res.
Com és que no hi havia missa els diumenges? 
Perquè havien mort el capellà cap al final de la guerra. A la postguerra ja en va venir un altre, i llavors els diumenges anàvem a missa. Era molt delicat que no anessis a missa. El meu pare, que no era gens d’església, però ho respectava tot, ens deia “el que no vagi a missa no anirà a ballar”. Perquè després, a la tarda, anàvem a ballar amb el manubri.
Explica’ns què era el manubri
El manubri el pujaven de Barcelona amb el tren. L’anaven a buscar a l’estació amb una euga i el pujaven cap aquí dalt. El tocaven amb una maneta i sempre hi havia les mateixes deu cançons: passos dobles, tangos… però el que més hi havia eren passos dobles. Recordo que hi havia un noi que no s’hi veia gaire, però que tocava molt bé, saps? I un altre noi li donava diners i li deia “jo ara aniré a buscar una noia que es deixa arramblar, i tu no paris, eh, tu ves tocant la mateixa cançó” [riu]. Perquè clar, quan canviava la cançó ja havies de ballar amb un altre.
Iaia, va ser als balls dels diumenges on et vas enamorar de l’avi? 
Ui, però això va ser aquí, a la casa que ara es diu els Torrats i que era un bar que es deia Cal Maitenquis. Allà hi havia la sala de ball, i quan venien les orquestres, que venien per Sant Blai o per alguna celebració, ballàvem allà. I allà va ser quan ens vam enamorar amb l’avi. 
A part de ballar, quines altres coses feies amb les teves amigues o amb els joves del poble?
El mes de maig anàvem a rosari i era divertidíssim perquè una hora abans de començar ja hi anàvem i jugàvem a això que en dèiem el paracul amb una pilota. Era molt divertit, molt. També recordo que hi havia un capellà, mossèn Martí, que vivia amb la seva mare i bevia, o això és el que deien. I el dia que ens feia catequesi, rifava uns anells amb un sant. Totes somiàvem tenir un anell d’aquells, i noi, a mi no me’n va tocar mai cap [riu].
A quina edat vas començar a treballar i a què et dedicaves?
A treballar? Si vols que et digui la veritat, amb dotze anys ja vaig treballar. Feia llits i netejava. He estat maruja tota la meva vida [riu], i ja vaig tenir molta idea de fer-ho bé. Sempre m’ha agradat molt la feina de casa. M’agradava molt més que anar a col·legi i, tot i que anar a escola no era obligatori i podies deixar-la quan volguessis, el meu pare ens hi va fer anar sempre. Recordo un mestre que era molt recte i que, a més a més de les quatre regles, ens ensenyava a ser nets i endreçats. Ens deia “el calaix que estigui més ben arreglat tindrà un premi”. I a la tarda hi anàvem una estona abans per netejar tot el que havíem fet el dematí. Però quan vaig tenir catorze anys ja no vaig anar a col·legi. Això sí, em feien anar una hora a repàs. En dèiem “anar a conferència” i hi havia una mestra que ens feia llegir un llibre i ja tenia una altra manera d’ensenyar.
Què volies ser de gran? 
A mi m’hauria agradat ser infermera, sempre m’ha agradat molt. 
Com era Planoles de diferent durant la teva infància de com és ara?
Molt diferent. És tan diferent el Planoles d’ara del d’abans! Les gallines pel carrer, era molt maco, les vaques cagant-se pels carrers, era maco. Feia brut, però maco. Només hi havia un cotxe o dos. 
A quina edat et vas casar i on?
Em vaig casar als vint-i-sis anys. Jo els vaig fer el 28 de febrer i em vaig casar el 28 d’abril, a l’església de Planoles. Amb la Merce, la meva cosina germana, i el seu xicot, el José. Totes dues parelles a la vegada. Sempre me n’he penedit, d’haver-nos casat dues parelles juntes, però esclar, érem molt amigues. Ara no ho tornaria a fer.
I el viatge de noces?
El viatge de noces també el vam fer junts. Vam començar a Barcelona. Pensa que llavors no era com ara, no es reservava res. L’avi, com que anava a vendre patates a Barcelona i coneixia alguns hostals, ens va dir “jo conec un hostal, anirem allà”. Però quan hi vam arribar, carai, pugem a l’habitació i hi havia només un llit de matrimoni, arramblat a la paret; i jo i la meva cosina vam dir “aquí?, jo no dormo aquí la primera nit. Dormir aquí?, no, no, no” [riu amb ganes]. I escolta’m, ens vam rebel·lar i vam anar a l’hotel Bristol, que encara em sembla que hi és, allà a la Rambla. I després vam anar a València, a Múrcia, a Sevilla, a Còrdova, on vam anar a veure la Mesquita, i a Madrid. Tot en tren. A Madrid hi vam estar dos o tres dies i vam anar a veure cosins que tenia allà el meu pare. I de Madrid, cap aquí.
Amb quina edat vas tenir fills?
Al cap de nou mesos, el primer. Mira, jo em vaig casar el 28 d’abril del 56 i el 5 de febrer del 57 ja va néixer el Xavier. Com que em van haver de fer cesària, tenia molta por de tenir un altre fill, i per això vam trigar tant a tenir la Sílvia. Es porten gairebé set anys, un és el del 57 i l’altra del 63. 
I per acabar, algun consell que vulguis donar als teus nets?
Consells? Mira, seguiu tan macos com ara, bones persones, treballadors i endavant. Què més pots demanar? Amb això en tindria ben bé prou. Que fóssiu així, que de moment ho sou, eh. Moltes vegades en parlàvem amb l’avi i sempre dèiem “oh coi, n’hem sabut prou, nosaltres, de tenir fills. Sort que hem tingut aquests fills tan treballadors i capaços”.