Va arribar a Planoles d’estiuejant i s’hi va quedar per sempre

Com et dius i quants anys tens?
Anna Solà, però em diuen Anna Basté i vaig néixer l’any 33.
On vas néixer?
A Barcelona, al costat de la Sagrada Família. I em van batejar a la Sagrada Família.
Amb qui vivies quan eres petita? 
Amb els meus pares. Vivíem al costat de la Sagrada Família, però quan va esclatar la guerra, vam anar a viure a Vallvidrera per protegir-nos de les bombes, i perquè allà era més fàcil trobar menjar. Deien que a Vallvidrera els aires i l’aigua eren més bons. Vivíem al Peu del Funicular i des d’allà casa veia la guerra que hi havia a Barcelona.
Te’n recordes, de la guerra?
I tant, que me’n recordo. Sempre ens deien “tanca el llum del quarto” [es tractava d’apagar els llums de les cases per evitar que els avions els bombardegessin]. I una vegada ens van dir “correu, correu a amagar-vos”. Perquè un tio meu havia preparat un lloc per amagar-nos quan passessin els avions i ens hi anàvem a amagar. Nosaltres, tot i que érem petits, passàvem molta por. Ho vam passar molt malament.
Tenies germans?
Sí, l’Àngel, un germà més petit.
I anaves a col·legi? 
Sí, no ho sé. Durant la guerra anàvem molt poc a l’escola. 
Veig que la recordes molt la guerra, oi?
Sí, molt. Jo ho passava malament, i la mamà també. Passàvem gana, nen! [riu]. El meu pare, quan va tornar de la guerra, li va preguntar a la meva mare “on és aquell abric de pell?”, i ja no el teníem perquè la mamà l’havia canviat per poder comprar menjar. No se’l va vendre, eh, el va haver de canviar per menjar!
Ens han dit que en aquesta època estaves malalta, que vas estar molt de temps al llit
Vaig estar dels setze als vint-i-dos anys sense poder sortir de casa. Estava al llit amb la cama enguixada, i com que m’avorria, vaig llegir molt. A casa, hi teníem molts llibres i vaig llegir molt. Però m’havia d’estar a casa, al Peu del Funicular. Allà venien tots els meus cosins i ho passàvem cañón [riu amb ganes]. 

De què treballaven els teus pares?
El papà estava a la Caixa. Va treballar-hi des dels catorze anys fins que es va jubilar. A més, després vam anar a viure a Vallvidrera, que era més tranquil. Saps què passa? Era als afores, i hi estàvem molt bé. Llavors, quan va acabar la guerra, els de la Caixa van oferir al papà una plaça a Tortosa, i hi vam anar. Allà hi havia més menjar que no pas a Vallvidrera. Quan ens estàvem a Vallvidrera, havíem de pujar al Tibidabo, baixar del Tibidabo, teníem unes feinades...
I vau anar a viure a Tortosa. El pare treballant a la Caixa i la mare?
Estava a casa, en aquella època estava a casa.
A Tortosa, anaves a l’escola?
Sí, vaig anar a les Teresianes fins als divuit anys o així.
Hi vas viure molts anys, a Tortosa? 
Oi tant. 
I et vas casar allà, amb un tortosí?
No, no em vaig casar amb un tortosí [riu]. El Francesc era de Barcelona, d’Horta, i teníem més o menys la mateixa edat. A la meva sogra, però, no li feia gaire gràcia que jo em casés amb el Francesc perquè ella sabia que jo havia tingut la tuberculosi i això no li agradava. Però jo li deia “tens raó, però ja estic curada”.
De què treballava el teu marit?
Era enginyer.
Parlem de Planoles. Com vas venir a parar aquí?
Haig de dir la veritat, oi? [riu]. L’any 39, els meus sogres ja venien aquí a estiuejar. Pujaven amb la diligència i llogaven aquella casa rosa, aquella on ara hi ha els pares de la massatgista [Cal Climansó].
I quan et vas casar, vas pujar aquí amb el teu marit, a la casa rosa?
Sí i no. Perquè la meva sogra no em volia gaire, però jo ja estava curada i estava molt bé. Ja tenia els tres fills, i el Francesc em va portar a la fonda. Així que quan pujàvem, anàvem a la fonda. Jo aquí estava molt bé, la veritat, era molt feliç! Fins que el meu home li va agafar per anar amb avioneta, i amb l’avioneta ens vam quedar... [l’avioneta es va estimbar i en Francesc va morir]. Vivíem a Barcelona, però per poc que podíem, pujàvem a estiuejar a Cal Déu, i quan va passar això, el papà i la mamà, que encara vivien a Tortosa, van venir a Barcelona. I sempre venien a veure'm, a veure com em trobava.
Quan es va morir el Francesc, què vas fer? Et vas posar a treballar?
No, el Francesc em va deixar bastant bé. Jo estava bé, oi? [li pregunta al fill. L’Anna no recorda aquesta etapa de la seva vida i ens l’explica el fill, l’Àlex]
Recorda, mare, recorda... Quan el pare es va matar amb l’avioneta, tu vas anar a la fàbrica, i què hi vas trobar? Quants diners hi quedaven? No hi havia ni un duro! A més, en aquella època el pare era autònom i no es cobrava viduïtat. Quan va faltar, tots els diners estaven invertits a la fàbrica. I vas tenir el problema, mare, que el pare ens havia fet usufructuaris a tu i a nosaltres, els hereus, i no podies fer res. O sigui, que et vas quedar sense ni un duro. I et vas espavilar sola. La primera feina va ser a Rodier París [una botiga de moda]. Vas treballar molt!
I vaig fer una empresa [apunta l’Anna].

Vas fer una empresa? De què era, l’empresa?

Sí. Una constructora? [li torna a preguntar al fill, que ens ho explica]

Recordes la constructora? Era una empresa constructora de naus industrials i vas fer la Danone, la Nutrexpa, la Frit Ravich… I després vas treballar amb l’empresa Mango.

Ah, sí, [continua l’Anna] també vaig posar una botiga Mango [en recordar-ho, riu molt intensament]. I com que la botiga estava a Girona, tot el dia anava amunt i avall, de Barcelona a Girona, i de Girona a Barcelona cada dia.

Tornant a la teva vida a Planoles. Aquí, a la Colomina, quan vas venir?

Ui, no me’n recordo.

Ho vas comprar quan jo tenia dotze anys [diu el fill].

Quan vas venir a viure aquí?

Jo, a Barcelona, tenia aquell pis de la Caixa que era molt maco, d’acord? I encara el tinc, però ja fa més de cinc anys que no hi vaig. Jo venia aquí a l’estiu i em quedava sis mesos vivint aquí, a Planoles. Quan el Francesc es va morir, aleshores la meva sogra només volia viure amb mi, i quan ella s’estava aquí, jo la portava a Barcelona si no es trobava bé. Ah, i es va morir amb mi.

Als vuitanta anys va començar a passar més temps a Planoles que a Barcelona, i ja en fa uns quants que va voler quedar-s’hi per sempre [ens explica el fill].

Això de viure a Planoles, què?

Ah, a Planoles, bé. Ningú em molestava, ningú em deia res.

Com és que vas decidir viure aquí? T’agradava més?

La impressió és que aquí hi havia bons veïns. Jo ja no tenia marit i, un matí, me’n vaig anar de Barcelona i vaig venir aquí. Així, de cop!

I quan pujaves aquí, com pujaves?

Anava amb cotxe. Jo tenia cotxe i conduïa i molt bé.

Vàrem decidir que no baixés més, que es quedés a viure sempre aquí quan, un dia, baixant a Barcelona, en una corba, es va adormir i li vam dir “prou, no cal que et moguis d’aquí”. Tenia vuitanta-nou anys [ens apunta el fill].

Jo m’ho vaig dir a mi mateixa i ja no m’he mogut mai més. Hi estic bé, aquí. I la veritat és que ara penso que com que m'he fet tan gran, ja em moriré aquí.

Vols que t’enterrin aquí?
Sí, i a més, quan es va morir el Francesc, el vaig portar aquí. Ell està enterrat al cementiri, on hi ha una pedra de Subirachs que està catalogada. Un dia vaig dir “oi que ja he perdut el meu marit? Oi que ho tinc tot aquí? Doncs que em deixin enterrar al costat del meu home”.
Tenies amigues aquí a Planoles? Amb qui et feies?
Sí que tenia amigues, i parlava amb tothom [riu de manera molt expressiva]. La Maria Bou, l’Iris Verge... L’Iris Verge em va fer comprar aquest apartament. Ah, i també vaig amb totes les velletes al sopar de la gent gran. Amb la Neus i la Rosa, que era molt amiga meva. Amb elles sempre vaig on van a menjar, sempre amb elles. Això sí, quan sortia m’agrada molt anar mudada [riu molt]. I se’n reien de mi perquè anava tan mudada, saps? I els nens, saps amb qui els agradava anar sempre? Amb el senyor Palau, amb el Jeep. Però a mi m'agradava més estar aquí casa. I, a més a més, em feia por la cama.
La cama t'ha fet por tota la vida, oi? 
Sí, sí, m'ha fet por. No és que hi tingués molt de mal, però em feia por. I ara, escolta, saps què m'han comprat els tontos dels meus fills? Una cadira de rodes. 
Anna, et vull fer una última pregunta. Quin consell donaries als teus nets?
Als meus nets? Home, ja els en dono de bastant bons, eh? 
D'acord, digue-me’n un
Un? Que treballin molt, perquè no hi ha res més. Ah, i els diria “estudieu, estudieu, estudieu…”.
Puc explicar una cosa que sempre em feia a mi? [ens pregunta l’Àlex] Quan els negocis anaven bé, era gràcies a ella! I quan anaven malament, la culpa era sempre meva! Sempre genio y figura [riem a cor què vols].

 

​