"La nostra vida, vista des d’ara, era molt trista. A vegades penso: quina sort que teniu d’haver vingut tan tard"

Com et dius i quants anys tens?
Em dic Miracle Pous i tinc noranta anys.
On vas néixer?
Aquí a Planoles, a les Casetes, concretament a la casa que en diuen Cal Barró. La casa és passada la via del tren, en un carrer que no estava asfaltat. Era de terra, com ara.
Tens alguna anècdota de quan eres petita?
Quan tenia vuit mesos ens en vam anar a viure a Centelles. Després, quan tenia tres anys, com que la mare no ens podia atipar perquè el pare era a la guerra, a mi em van portar a Cal Sadurní, amb el tio Mariano i la tieta Agneta. I a la meva germana la van portar a baix a Cal Barró, amb la padrina. 
Ja no vas tornar a Centelles, tu?
Sí que hi vaig tornar. Quan va acabar la guerra ens van venir a buscar, i cap a Centelles. Hi vam estar fins als dotze anys, quan ja vam pujar tots plegats.
Vàreu tornar a cal Barró? 
Vam llogar una altra vegada Cal Barró, sí. Els pares van dir “anem cap allà, que almenys ens atiparan”. Per la canalla, van pujar per la canalla. Tenien por que passéssim gana, si no, no hauríem pas tornat. 
Aquí ja no vau passar gana? 
Oh, aquí tampoc ho van passar dolç, eh, pobres! Perquè, posa’t en un lloc on has de fer de pagès sense tenir res de res. Algú va deixar una vaca al pare, algú altre li va deixar per poder sembrar patates, per sembrar el què fos. Tot, ho van haver de manllevar tot. Llavors el pare, pobre, ho tornava amb treball. Ho van passar molt malament, molt. La d’abans, era una vida molt trista.
Recordes alguna cosa de la guerra?
En tinc una mica, mica de memòria, perquè em van portar a Cal Sadurní i van deixar la meva germana a baix, a les Casetes i llavors jo, des de Cal Sadurní, la veia jugar i esclar, m’enyorava. Jo també volia anar a jugar allà.
I de la postguerra?
També era molt petita, era molt jove. Pensa que no hi havia res de res. La mare ens feia farinetes, però de pa no, que no n’hi havia. La postguerra era molt trista i no teníem res de res, però com que jo tenia el pare i la mare, ja no trobava a faltar res. Gana, el que és gana, no en vàrem arribar a passar, eh! Els pares es van matar per donar-nos menjar, pobres. Acabada la guerra, vivíem a Centelles, però com que no es trobava menjar, van pujar a treballar aquí dalt. Van tenir por que ens farien passar gana i van dir “almenys a Planoles, de llet i patates, ens n’atiparem”.
Explica’m alguna cosa que recordis de Centelles
Allà sempre jugàvem. Tenia una amigueta molt trempada, érem molt amigues, i passàvem el dia sempre juntes. Jugàvem a corda, a la petanca... I quan tenia nou anys, com que jo volia fer cèntims em vaig llogar de canguru a una nena. Ah, i després em vaig llogar a un sastre. Aquell sastre em feia fer traus, per això sabia fer traus, la iaia.
Iaia, quan eres petita, quin era el teu àpat preferit?
Jo no era gaire de vida i tots m’eren igual. En aquella època menjàvem patates xafades, escudella, mongetes i verdura. Molta patata i mongeta. No gaire variat. Menjar macarrons, per exemple, només ho fèiem un dia de festa, els dies especials, no com ara. 
A col·legi, fins a quina edat hi vas anar?
Hi vaig anar potser fins als dotze anys. Hi vaig anar molt poc perquè estava molt malalta, tenia atacs i hi vaig anar poc, molt poc. No soc gaire sàvia [riu]. Quan vam tornar aquí, a Planoles, hi vaig anar una mica més, però poc.
Explica’m això dels atacs
Tenia atacs epilèptics, en vaig tenir durant molts anys. A tot arreu em desmaiava i queia, no podia anar mai sola enlloc. Queia, a tot arreu, queia. Llavors el metge va dir “quan es farà gran, o morirà o viurà”. I mira, he fet noranta anys i encara soc viva [riu]. Es va ben equivocar, pobre home. 
Com era la teva adolescència comparada amb la meva?
Ui, com la nit i el dia. Nosaltres no teníem res, allò que es diu res. No podíem demanar res perquè la mare no podia, pobreta, no tenia cèntims. Vull dir que érem joves, i si teníem el pare i la mare ja ho teníem tot, però no teníem res. Res, res, res. No podíem gaudir de res. 
I les relacions amb les teves amistats eren com ho són ara?
Sí, això sí. Això no ha canviat.
A quina edat vas començar a treballar?
Doncs mira, vaig començar a treballar amb disset anys i anava a peu d’aquí fins a Ribes. Era molt jove. Llavors treballàvem a preu fet [cobrar pel treball fet, no per les hores treballades]. De vegades, quan acabàvem, a les sis, si teníem cèntims pujàvem amb la meva tia amb tren i, si no, tornàvem a agafar la via i a peu cap amunt.
On treballaves, de Ribes?
Vaig treballar cinc anys a Can Recolons. Hi havia moltes dones d’aquí que baixaven a treballar-hi. Jo hi anava de vuit a cinc de la tarda, però els que hi anaven de matins feien de les cinc del matí fins a les dues de migdia, i unes altres de les dues de migdia fins a les onze de la nit. I quan havien acabat, havien d’agafar la carretera i vinga carretera amunt! La meva mare també ho havia fet. Elles pujaven per la carretera, però jo amb la meva tia anàvem per la via, perquè era més curt. 

Quina feina hi fèieu, a Can Recolons?
Feia madeixes de fil i les anàvem posant en un cove. Al final del dia, les comptàvem i de les que havíem fet, cobràvem.
Explica’m què feies un dia de feina normal?
M’aixecava a dos quarts de set. A aquella hora passava la meva tia, em cridava i ja baixava. A les vuit arribàvem a la fàbrica i començàvem a treballar i a les dotze ens n’anàvem a dinar la fiombrera que portàvem. Anàvem a casa d’una senyora que ens escalfava el dinar. Al cap d’una hora ja tornàvem a treballar i fins a les cinc de la tarda, que ja sortíem.
Encara que nevés, havíeu de baixar a treballar?
I tant. Recordo un any, per Santa Llúcia, que feia un vent i una rufa... El pare em va venir a buscar a la feina i em va dir “cap a casa, que fa molt mal temps”. I pensa que de roba tampoc no en teníem com ara. Als peus portàvem uns sabatots o unes espardenyetes. De botes, res de res. Has de pensar que el d’allò [s’assenyala el nas] et quedava glaçat.
Quan anàveu per la via, no teníeu por que vingués algun tren?
No, perquè vigilàvem, i si hagués passat, t’arramblaves. Hi havia bon camí, no com ara, que ho han arreglat tot i no es pot passar per la via. Abans sí que hi havia bona via, però era pesat, era molt pesat, eh.
Com era un cap de setmana normal? Què fèieu?
El cap de setmana hi havia un manubri i feien ball. El meu cap de setmana era venir a la tarda a ballar, tant a l’estiu com a l’hivern, però a la nit ja no em deixaven sortir. Tenia moltes amigues: l’Annita de Casa Mitjana, la Rosa de la Fonda, la Pepita de Cal Txatxo, les de Cal Nen de la Nena... Érem quatre o cinc.
Explica’ns una mica això dels balls
El manubri el feia anar sempre un noi, o un home, amb una maneta. Llavors quan li deien “prou, prou, no toquis més”, ell parava i posava una altra cançó. I, au ves, havies de canviar de parella. Llogaven el manubri per tres mesos i tenia unes deu cançons ja posades, em sembla que eren. I sempre anar repetint les mateixes deu. 
Quan tenies quinze anys, sabies què voldries ser de gran? 
No ho havia pensat mai això, fill. La meva vida ha estat sempre una rutina. No havia pensat mai com seria la meva vida, anava fent el que anava venint, saps? Ambició d’alguna cosa, no n’he tinguda mai. 
I Planoles, com era quan eres petita?
Planoles abans era més maco que no pas ara. Hi havia molta més gent, almenys érem cinc-cents i ara potser no som ni cent. No és que el poble d’abans fos millor que el d’ara, no! Ara també està molt bé, però abans érem més colla. Érem més joves, érem molt més de tot, saps, fill? I era més divertit. Ara la iaia no es mou d’aquí, però abans no era mai a casa!
Com vas conèixer l’avi Pere?
Aquí a Planoles. Ell i jo teníem família en comú i quan mataven el porc les famílies es convidaven.
Explica’m coses del teu casament
Em vaig casar amb vint-i-tres anys, aquí, a l’església de Planoles. I vàrem anar de viatge de noces a Montserrat i més tard a València. Tot en tren.
I després?
Encabat, vaig venir a viure a Ca l’Esquirol amb els sogres, dues iaies, el matrimoni i els fills. Jo era l’últim mico, no manava gens, qui manava era la iaia. Abans, en una casa, només en podia manar una. La iaia Maria em deia “una casa que hi hagi dues bosses, no va bé. Només n’hi ha d’haver una, de bossa”. I jo li vaig dir, “i jo llavors, què?”. Era una mica llenguda, jo, però s’ho mereixia, pobra dona [riu]. Si jo posava una cadira en algun lloc, ella em deia “per què l’has posada allà?”, no podies fer res, et lligaven de mans i de peus. I com que jo era l’última que havia entrat, era la que havia de rebre les conseqüències. I jo, paciència... de vegades plorava i tot. I com que jo tenia molt bona fe, va anar fent les llesques de mi.
A quina edat vas tenir fills?
Als vint-i-quatre vaig tenir el Pere Miquel. 
Vas continuar treballant?
Sí, deixava els fills amb la iaia i me n’anava a treballar. Però ja no treballava a Ribes, treballava netejant les torres d’aquí. Ens havíem de cuidar de les torres tot l’any, amb la Maria de Cal Nen, la Salut... Érem una colla que anàvem a treballar així, anàvem a fregar. No hi havia res més. I després, quan es va obrir l’alberg, vaig deixar les torres i hi vaig treballar onze anys de governanta. Gràcies a això vaig tenir un bon retiro.
Havent viscut de petita a Centelles, et va costar adaptar-te aquí?
No, gens. Jo he tingut un caràcter que no he fet mai una muntanya de res i sempre m’he sabut conformar, m’entens? No, no he estat ni inconformista ni ambiciosa.
Et sents més de Centelles o de Planoles?
De Planoles [somriu, com si la resposta fos òbvia].
Tens algun consell per donar-me?
Molts te’n daré, de consells: que agafis bons amics, que estudiïs força, que creguis el pare i la mare, que ja ho fas. Ara, en aquest moment no me’n ve cap més. Pensa que la nostra vida, vista des d’ara, era molt trista. A vegades, quan veig coses vostres penso “quina sort, mare, que teniu d’haver vingut tan tard”.