“Mentre els joves ballàvem tant com podíem, les mares s’asseien i feien la seva tertúlia”

Com et dius i quants anys tens? 
Maria Pont Verdaguer i tinc noranta-un anys. 
Quin dia vas néixer i on? 
El 31 d’agost de l’any 1933, a Nevà, a Cal Baldric de Dalt, a les onze de la nit. 
T’han explicat alguna curiositat del teu naixement?
Sí, la meva mare havia d’anar a Cal Baldric de Baix perquè jo naixés allà, perquè així els avis la podien ajudar. Però el dia que havia de néixer va fer una tempesta tan i tan forta, que no hi va poder arribar i vaig acabar naixent a Cal Baldric de Dalt. Entre les dues cases hi havia tres rius, i l’aigua baixava amb tanta força que no va poder passar.
Amb qui vivies a casa durant la teva infància? 
Amb els pares, amb dues iaies... érem molta gent. Vivíem tots a la mateixa casa.
Teníeu bestiar? 
Sí. Era una casa de pagès, teníem de tot. Era una casa aïllada, envoltada de bosc.
Quina era la casa que teníeu més a prop? 
Cal Gasparó o Cal Baldric de Baix, no t’ho sabria dir. Des d’una casa a l’altra, caminant, trigàvem ben bé tres quarts d’hora. 
Tens algun record de la guerra que vulguis compartir? 
Doncs no. Pensa que la guerra va esclatar el 36 i jo vaig néixer el 33. Tenia tres anyets i no recordo res de la guerra perquè estàvem aïllats i, abans, no hi havia ni ràdio, ni tele, ni res de tot això. 
Recordes haver passat gana? 
No, gana, no. En una casa de pagès és molt difícil passar gana, perquè tens gallines, conills, patates... La meva mare es feia fins i tot el pa. 
I de la postguerra, en tens algun record? 
Sí, recordo que va morir un germà, el Ramon. Va agafar allò del coll, com en deien? El garrotillo, que en deien a l’època [nom que antigament es donava a la diftèria]. Va morir ofegat quan tenia cinc anys i mig. L’únic metge que hi havia a la Vall era el metge Bonada, i sí que li van aplicar un tractament, però com que havia passat la guerra, el medicament estava caducat i no li va fer efecte.
Tu te’n recordes, d’això? 
En tinc alguna imatge. Recordo que els dos teníem un abriguet de mariner blau marí. I quan estava a la caixa, ja mort, jo deia “té el meu abric, té el meu abric, té el meu abric” i ningú em va fer cas [ho diu amb molta tristesa]. Li van posar el meu abric amb un llacet blau cel.
Quants anys tenies llavors?
Ens portàvem dinou mesos. Jo tenia tres anys i ell, cinc. Aquesta imatge sí que la tinc, que hi havia una desesperació molt gran en aquella casa. Va ser una cosa molt ràpida. Fixa’t que la meva mare, que estava a Cal Baldric de Dalt, va saber abans que el nen era mort que no pas que estigués malalt. Va ser una cosa molt dolenta! 
I com és que el nen estigues a Cal Baldric de Baix? 
Perquè la meva iaia tenia una bogeria per aquell nen. I la meva mare tenia molta feina, em tenia a mi i tenia la meva germana, la Montserrat. O sigui que s’hauria trobat amb tres criatures a Cal Baldric de Dalt. I la meva àvia, li va dir “deixa’m el nen a mi, deixa’m el nen a mi”. I va passar això. Va ser un trauma a la família, un trauma molt gran. 
Ostres, quina història més trista. Va, parlem de coses més alegres, quin era el teu àpat preferit?
Menjàvem molta escudella, escudella de pagès, d’arròs i fideus i patates, que és molt bona. Era el què es menjava en aquella època, oi tant! I la canamillana, feta amb cols d’aquella tan arrissada, la col d’hivern. Ens la menjàvem amb una rosta de cansalada.
Explica’m com era el teu dia a dia
Doncs mira, ens aixecàvem i anàvem al col·legi. Quan vam ser més grans, com que a l’hivern feia aquelles nevades tan fortes i quedàvem molt aïllats sense poder sortir, em van fer anar a col·legi a Vilanova i la Geltrú perquè hi teníem uns oncles. Durant l’hivern vivíem allà perquè aquí ho teníem molt malament per anar a col·legi. 
Però quan t’estaves a Cal Baldric, on anaves a l’escola?
De petitons anàvem a Nevà, que hi havia un mestre. L’escola era a Cal Moliner, on ara hi ha una casa nova. 
I com hi baixàveu?
Sempre a peu, cada dia.
Quants éreu que anàveu a l’escola de Nevà? 
Ui, no ho sé. Potser nou o deu. Llavors també hi havia el pare dels Icard, de Cal Verdaguer, que tenia molta cultura i feia conferències a la nit. Així, aquests vaquerets que anaven a atalaiar les vaques podien anar unes hores a classe.
Aquests ja eren més grans, no? 
Sí, sí. Era la cultura de llavors, no hi havia res més. 

Els que anaven a l’escola de Nevà, eren tots de Nevà?
No, també en venien d’Espinosa, de Dòrria... Venien cada dia caminant. És el què hi havia.
Quants anys vas anar a l’escola?
Doncs no gaires. Abans ens deien “mentre sàpigues les quatre regles: sumar, restar, multiplicar, dividir i fer una carta, ja en tens prou”. Ja n’hi havia prou. “I posar un pedaç”, deien. Sí, posar un pedaç, cosir. Ja n’hi havia prou amb això. Una dona no necessitava saber res més. 
I a casa, la mainada ajudava?
Oi tant! Ens treien la son de les orelles. Si calia anar a donar menjar als porcs o a les gallines, hi havíem d’anar. I a atalaiar vaques, també. Tothom havia de col·laborar.
En aquella època, qui eren els teus amics o amigues? 
Jo sempre he sigut molt casolana. Hi havia, però, la Leonor de Cal Negre, que havíem set molt amigues. Quan fèiem la matança, que era un festival, sempre venia a Cal Baldric de Dalt. La seva mare era la que feia les botifarres a totes les cases, el seu tiet era el materife, i ella, la Leonor, els acompanyava. Ens vam fer molt amigues. 
A què jugàveu?
Els jocs ens els inventàvem perquè, de joguines, no n’hi havia. Teníem unes nines de cartró que, quan estaven brutes i les rentaves, veies que s’anaven eixamplant, eixamplant, i quedaven del tot espaturrades [riu]. Hi havia el pare del Papallona que feia nines de fusta per les seves filles. Agafava un tronc i els feia les nines. Però a nosaltres ens les feien de cartró. Oh, ja eren maques, ja, però noi, les volies rentar i veies que quedaven fetes una piltrafa. I això eren les nostres joguines. Ah, i també les llaunes de sardina, que les fèiem servir per jugar a fer cuinats!
Em pots explicar com era una matança del porc? Quantes en fèieu a l’any?
Normalment dues de segures, i a vegades tres. Abans de Nadal ja es feia una matança. Al febrer es feia la grossa i cap a últims de març, se’n feia una altra. De les matances, és del que tiraves tot l’any. Es feia conserva del llomillo i fèiem llangonisseta, la botifarra negra... amb gerres de greix i oli, la mare anava conservant-ho tot. Els ossos d’esquena se salaven, i també es feia el sagí. 
A quina hora començàveu la matança?
Ben d’hora al dematí. Podia durar fins a tres dies. Ens ho fèiem tot a mà, eh. Teníem, això sí, una màquina per triturar la carn, que anava amb una maneta, però trigaves estona. I per embotir, la mateixa màquina. 
Venia gent de fora a fer la matança? 
Sí, s’hi convidava molta gent. A Montgrony hi havia el capellà que també engreixava un porc. I quan el matava, convidava totes les cases de pagès, les viles xiques, les viles grans i altres cases. I diu que l’endemà li demanen “què, mossèn, com va anar la matança?”, i diu, “bé, bé, mira, me n’ha quedat només el sagí” [riem]. També assecàvem la carn per fer-ne llangonisses, i l’estómac del porc, que és aquella peça grossa, la feina era coure’l. I ho assecàvem a la mateixa casa. Aquí, a Cal Fosses, en ser tant solei no se’ns guardava massa bé. Però a Nevà sí, a Nevà s’aguantava molt l’embotit i tot boníssim. I els porcs no era com ara que els maten quan tenen pocs mesos. Eren grassos, grassos. Fins a tres anys, tenien, quan els mataven.
I els porcs els alimentàveu vosaltres, a casa?
Sí, els donaven les patates petites que es collien, i el segó del gra que es portava a moldre [el segó és la capa externa del gra que se separa en moldre’l]. A les gallines també les alimentàvem amb patates petites. Tot anava més lent, els animals no creixien tan de pressa, era més natural i més bo.
Explica’m una mica què feies els diumenges? 
Els diumenges anàvem a missa el dematí i, a la tarda i a la nit, a ballar amb aquell piano [el manubri]. I, carai, quan s’estrenava el piano! Baixàvem a l’estació a esperar-lo amb la mula del Txatxo. El Txatxo tenia una mula grisa amb un carro i l’anava a buscar, i llavors amb aquell piano, ding-ding.
Com era aquest piano? 
No sabria com dir-t’ho. A Madrid encara n’hi ha d’haver algun, d’aquests pianos. Només toquen unes quantes cançons que es van repetint i, de tant en tant, es canviava el piano. Era una festa, quan s’estrenava el piano! [somriu].
Quan ballàveu, ballàveu nois i noies? 
Sí, nois i noies. Nosaltres érem quatre germanes i hi anàvem amb la meva mare. Mentre nosaltres ballàvem tant com podíem, elles s’asseien i feien la seva tertúlia. Si no hi havia prou nois, ballàvem les noies amb les noies.
On el fèieu, el ball? 
A Cal Sastre Curt hi havia un bar que sempre estava molt ple. Hi havia molta gent en aquest poble, abans.
Quants habitants creus que hi havia, més o menys? 
Ai, no ho sé. Per començar, a les cases hi havia molts fills. Hi havia moltes botigues i fins i tot hi teníem un banc. Molta gent, hi havia hagut. Estava ben comunicat, hi havia el tren, la carretera ja hi era... Jo recordo quan encara no estava asfaltada, era de terra.
Com era la teva adolescència comparada amb la meva? 
Hi ha un abisme, Andreu, hi ha un abisme. No es pot ni comparar. No se sembla de re.
Era molt més dura?
Era més dura, sí. Ara bé, quan venia una festa, era una gran alegria, esclar. T’ho passaves molt bé abans de la festa, imaginant-ho, i t’ho passaves molt bé després, explicant-ho. I anàvem a totes les festes majors, de Dòrria, de Campelles... les corríem totes. Hi anàvem caminant, eh. 
Quan hi havia una festa, us vestíeu, us mudàveu molt o no? 
Sí, tant com podíem. 

Si havíeu d’anar caminant, per exemple, a Dòrria, com ho fèieu, tan mudats?
Sortíem de casa amb espardenyes i llavors, quan estàvem arribant, les amagàvem i ens posàvem les sabates. Els vestits no, que no ens els canviàvem, però les sabates sempre les portàvem netes. T’adaptes a tot! Tot i que a mi em costa molt adaptar-me. Per exemple, de la meva infància a ara hi ha hagut un canvi molt ràpid, molt ràpid. 
Què és el que més et sorprèn del que ha canviat? 
Potser l’ambient de la família. Abans, en una casa, s’ajuntaven tres generacions i els uns havien d’aguantar els altres, eh. Ara, en canvi, hi ha independència total. De tots. Fins i tot dels avis, que també els agrada estar tranquils.
Tu amb quina edat vas començar a treballar? 
Ui, molt jove, no t’ho sabria pas dir. A la teva edat, amb catorze anys, ja ajudava la meva mare. Si hi havia segadors que segaven el blat i tot això, la mare em preparava la panera, l’escudella, i els anava a portar l’àpat. Cap allà dalt, a Plans d’Arnau, caminant, perquè no hi havia ni carreteres i la carretera del Collet no era així. Pujàvem caminant pel dret. I cada dia els havia de pujar l’esmorzar i el dinar, perquè al dematí, quan els segadors s’aixecaven, feien la barreja, que en deien. 
Què és la barreja? 
La barreja és vi amb aigua ardent. Eren molt matiners, això sí, i de bon matí ja pujaven a segar. I llavors, a les nou els portàvem l’esmorzar: sopa de pa amb rostillons o botifarra, i ja està. La meva mare sempre els posava esperit de vi i benes per si es tallaven. Es fotien cada rosta i, esclar, així es curaven. Eren els primers auxilis! [riu amb ganes].
Què volies ser de gran quan tenies la meva edat?
Jo volia ser modista i vaig ser modista. I aquí a Planoles érem la Demètria, la Margarita de Cal Barró, l’Antònia de Cal Xicó i jo. Érem quatre modistes.
I on en vas aprendre? 
A Barcelona. Sempre m’havia agradat molt, però. Ja de molt joveneta, a les tardes, anava a cosir a ca la Felisa Flotats, la germana de la Maria del Forn. Ella era modista i jo hi anava a les tardes. Al matí, ajudava la mare i llavors, a les tardes, feia els vestits de les meves germanes amb ella. Però quan vaig ser una mica més gran, vaig anar a Barcelona. Nosaltres teníem uns familiars que tenien un forn a Barcelona i quan van tenir una criatura, em van demanar si hi podia anar a ajudar. Hi havia d’anar per uns mesos i m’hi vaig estar tres anys. Venia pa i aprenia de modista. 
Llavors ja vas començar a treballar de modista, oi? 
Sí, sí, llavors ja em vaig posar a treballar. 
Com era Planoles, a la teva infància? 
Hi havia molta gent del poble. Hi havia unes quantes botigues: Can Cosp, Cal Pelut, Ca la Conxita, Cal Txatxo, l’Estanc, Telèfons, dos forners... I llavors, què passava? Doncs que els de Dòrria, els de Nevà i altres venien a comprar a Planoles. Hi havia molt moviment. 
Creus que era millor que avui en dia? 
No t’ho sabria pas dir. Abans poder hi havia més un ambient de família i ara hi ha més els de fora. Hi ha molta gent de fora. Els del poble que estiguem sempre aquí som pocs, i cada dia som menys. Potser ens hem sacrificat molt per donar cultura als fills, perquè puguin estudiar, perquè viure a Planoles ha estat molt dur. I llavors, quan han estudiat, s’han hagut de buscar la vida fora d’aquí. I això va així. El món ha canviat molt, i molt de pressa!
Quan et vas casar? 
Quan tenia vint-i-set anys. Per ser aquella època, jo era gran. I vaig tenir el primer fill als vint-i-vuit.
I on et vas casar?
Em vaig casar a Núria, perquè l’avi, és a dir, el meu home, tenia moltes arrels a Núria. Quan van fer els ferrocarrils, el meu sogre anava amb l’equip dels enginyers que van enginyar el cremallera. I llavors, esclar, tenia molta relació amb Núria i m’hi vaig casar. 
On vas conèixer l’avi? 
Ballant! Abans es formaven moltes parelles així. Ens vam conèixer ballant a Ribes. 
Ell era de Planoles? 
No, de Queralbs. 
Explica’m una mica el viatge de noces, on vau anar? 
Vam anar vuit dies a Madrid.
En tren? 
Sí... No espera, amb avió. Hi vam anar amb avió.
Que moderna! I com va ser el teu primer viatge amb avió? 
Recordo que vaig haver d’anar al lavabo i m’aixeco i, escolta, semblava que flotés. Tant, que els que estaven allà amb mi, em va haver d’agafar... Ja van veure que jo era nova en això de volar.
M’ha explicat la mare que no us esperàveu tenir un tercer fill
No, va ser tota una sorpresa. Em vaig enfadar molt, perquè vaig dir “i si és un nano, qui li pagarà els entrepans a la mili?”. Sí, em preocupava perquè quan vaig tenir la Laura, ja era gran. Ara hi ha moltes mares amb quaranta anys, però abans no. Vaig tenir com un trauma. M’ho vaig agafar molt malament, però, pensant-ho ara, m’ha agradat molt tenir-la i maca que ha sortit i trempada. Però no en volia més, ja en tenia prou. 
I l’última, tens algun consell que em vulguis donar? 
Doncs sí, que estudiïs, que siguis treballador i amb això pots anar a tot arreu. És així, és així. I sobretot, que siguis bona persona, que ja ho ets.
 

​