La noia de la franja que va voltar per Catalunya fins que va fer parada a Planoles

Com et dius i quants anys tens?
Em dic Maria Àngels Pujolar Casterà i tinc noranta-un anys. Els vaig fer el dia 6 de gener, el dia de Reis.
On vas néixer?
Jo vaig néixer a Peralta de la Sal, a la província de Huesca. Vinc de molt lluny.
Fins a quina edat vas viure allà?
Fins als catorze o quinze anys. Després ja vaig anar cap a Barcelona, a Molins de Reis, que m’hi vaig estar uns quants anys.
Explica’m alguna cosa de Peralta de la Sal
Oh, de Peralta, nena! És molt maco. Mira, Peralta és un poblet petit, però, així i tot, és molt maco, té cap a dos-cents habitants o així. És petit, però gran. Allà hi va néixer Sant Josep de Calassanç [el 1557], que és molt famós i va crear les escoles Pies. El poble té una església molt preciosa, un convent. Ara no hi ha novícius [persona que es prepara per entrar en un orde religiós], però quan jo hi era, n’hi havia i feien estudi per la canalla gran del poble.

I vas anar a l’escola allà?

Sí, jo vaig anar a l’escola a Peralta, però no en aquesta, sinó a l’escola pública del poble. Hi havia molts nens i tres classes: petits, mitjans i grans.

Anàveu junts els nois i les noies?

Els petits sí que anaven junts. Però quan ja érem més grans les noies anàvem amb la senyoreta i els nois, amb el mestre.

Amb qui vivies a casa?

Amb la meva iaia i la meva mare, perquè el meu pare es va morir que jo tenia dotze anys i el meu iaio als setanta i tants, i vam quedar nosaltres. També hi vivia amb el meu germà que tenia dos o tres anys menys que jo.

De què treballava la teva mare?

Abans que el pare es morís, treballàvem al camp, fèiem de pagès, teníem terres… El meu pare es va morir molt jove d’un càncer, pobre! I llavors ens vam quedar nosaltres. Els més grans encara van continuar treballant una mica al camp, però aviat ho van haver de deixar perquè el meu germà i jo encara érem petits i la iaia ja era... iaia, i no teníem homes, no teníem res i ho vam haver de deixar. I després, la mare, pobreta, treballava d’anar a guisar per les cases perquè en sabia molt, de cuinar, i anava a fer menjars. I jo no res, què volies que fes? I la iaia tampoc. No cobraven com ara, els vells no cobraven res.

Vàreu passar gana, al poble?

No, nosaltres teníem molta terra. I teníem un hort que era molt bo. Collíem de tot, de tot, tant a l’estiu com a l’hivern. No, no vam passar gana. Ara, potser algun dia hauríem menjat un bistec i no en teníem, però llavors no en podia menjar gairebé ningú.

Com es va viure la guerra?

Doncs com a tot arreu. Recordo que van vindre soldats, però a les cases no hi va passar res.

Em deies que havies anat a Barcelona. Explica’m com va ser això.

Sí, vaig anar a Barcelona, però primer vaig anar a Olot perquè el meu pare era d’Olot i el meu cosí va venir a passar les festes a Peralta de la Sal, que són pa l’agost. Quan va marxar, em va dir “tu ara vindràs amb mi i te quedaràs a Olot una temporada”. I me vaig quedar a Olot. Les meves ties em van buscar feina i em vaig quedar a Olot, a treballar en una fàbrica. Però a la fàbrica on treballava va venir una huelga i vaig haver de tornar cap a Peralta. Allà hi havia una dona que vivia a Barcelona i em va posar a treballar en una casa fent de niñera. Hi vaig estar dos anys, ben bé.

Més tard, el meu germà, el Miguelito, va voler que tots dos anéssim a viure a Olot. Aleshores vaig haver de deixar aquella casa de Barcelona per anar cap a Olot. I al final quan va ser l’hora de marxar, ell ja no hi va voler anar [riem]. Vaig tornar a casa, a Peralta, i després, no ho sé, crec que vaig anar un altre cop cap a Barcelona a servir una meva tia.

I quants anys tenies més o menys llavors?

Oh, en devia tenir setze o disset. Llavors, quan va passar això [quan estava servint a la casa], em van haver d’operar del coll i me’n vaig anar un altre cop cap a l’Aragó, que allà hi havia molts metges. Bé, a Peralta no, però a Barbastro i a Huesca i a tot arreu hi havia metges. Mentre estava allà recuperant-me, van venir els de Molins de Rei, que eren uns parents de la iaia, i em van dir “la minyona que tenim, se’n va, podries venir tu?”. Hi vaig anar i m’hi vaig estar sis anys. Vivia amb ells, era com si fos casa meu, i ells pujaven a estiuejar a Planoles, a la torre de Molins de Rei [una de les primeres torres que es van fer, situada al carrer de l’Estació].

Quants anys tenies quan venies aquí?

Doncs mira, no ho sé, vint i tants.

Veig que t’has mogut molt. Peralta, Olot, Barcelona, Molis de Rei, Planoles... Com ho fèieu, teníeu cotxe?

No, no, amb el tren [riu]. Fins a Ripoll amb el tren, i de Ripoll a Olot hi ha un autocar. I quan anava de Peralta a Barcelona amb el tren: primer agafàvem un autocar petit, que anava del poble a Montsó, i després allà agafàvem el tren. Cotxe no en teníem, no en tenia gaire ningú. 

I el tema del català? El teu pare parlava amb vosaltres en català?

Sí, és que a Peralta parlaven en català, perquè com que està a la vora Lleida, el parlen. Un xapurreao, que en diuen [nom que alguns parlants de la Franja fan servir per denominar la varietat del català que parlen]. A casa amb el meu pare ja parlava en català perquè ell era de prop d’Olot, de Riudaura.

Quan vas venir aquí a Planoles, com vas conèixer el pare?

Un dia el Sisco, que era el lampista del poble, va anar a arreglar una aixeta a la torre de Molins de Rei i allà ens vam conèixer.

Quants anys vàreu festejar?

No ho sé, potser quatre anys.

Com es festejava abans?

Bé, igual que ara [riu]. Ens trobàvem al carrer, anàvem a ballar i poca cosa més. No és com ara, que un va a casa de l’altra. Jo no hi havia anat mai, a casa del Sisco; i a vegades, ell baixava a Molins de Rei, però no s’hi estava gaire.

T’agradava ballar?

Sí, jo era de ballar, m’agradava molt, però al Sisco no li agradava. Per la Festa Major feien ball a la plaça i, els diumenges, en feien a Cal Rafel. Allà hi havia un cafè i una sala de ball amb una ràdio. I més tard, amb una tele. Llavors encara no hi havia el Casino.

Quan vas arribar aquí a Planoles vas fer amistats, vas conèixer gent?

Sí, jo sí. Vaig fer de seguida amistat amb les noies que hi havia, que n’hi havia moltes, llavors. Quan anàvem a ballar, ballava amb tots: amb el marit de la Lola, que era més o menys de la meva edat; amb el de Cal Casanoves que era una mica torrapebrots... [riu].

Del teu casament, què m’expliques?

El casament va ser molt maco [riu]. Ens vam casar dues parelles: nosaltres i la Mercè, la meva cunyada. I ens vam casar a la Florida perquè així podien venir tots els de Barcelona i tota la colla. Érem molts, no sé quants, vuitanta o així. La meva tia Maria tenia un bar a la Florida i hi vam fer el convit. Vàrem menjar amanida, i després, què vam menjar? [rumia]. Macarrons, pot ser? No, canelons i pollastre. I de postres, pastel.

Vàreu fer viatge de noces?

Sí, vàrem fer el viatge els quatre. Vam estar vuit dies a Barcelona, en un hotel vora la plaça Urquinaona i llavors vam anar un dia a Montserrat, però un dia, només.

A quina edat em vas tenir?

Ah, doncs mira, al cap de nou mesos [riem]. Tenia vint-i-sis anys.

Després de casar-te, vas continuar treballant? De què feies?

Treballava a cal Carreño. Abans, però, vaig anar a treballar a cal Canet. En aquestes cases hi treballava sobretot a l’estiu, quan venien, però venien molt sovint. També a cals Batista, però, com que tenien una casa a la platja, venien molt més a l’hivern. Ah, i vaig treballar molts anys a la fonda, també, sobretot els diumenges. Allà ajudava als de la cuina, a fer els llits i a netejar les habitacions.

On vivies quan et vas casar?

Al Ventador. Hi vivíem jo, el Sisco i la meva sogra, la Pepa. L’home de la meva sogra es va morir després de la guerra. S’havia quedat a França i ja no va tornar, es va morir allà. I com que al cap d’un any de casar-nos ja vas néixer tu, Núria, vam ser quatre. I amb el nen, en canvi, vam esperar més, us porteu set anys.

I com és que us vàreu esperar tant?

Vam esperar molt perquè jo, quan vas néixer tu, vaig anar molt malament. I llavòrens va resultar que el mateix metge me va dir “ara hauries d’esperar un temps perquè si et torna a passar això d’ara...”, volent dir que potser no ho podria explicar.

I què tal la convivència amb la sogra, amb la iaia Pepa?

Bé, molt bé. És que jo em portava bé amb tothom, no m’esbatussava amb ningú.

Ens vas tenir a casa o a l’hospital?

Jo vaig haver d’anar a l’hospital. Tu Núria havies de néixer a casa i la llevadora, anar esperant… però com que no naixies, em van haver de baixar a l’hospital. I sort, que si no, no ho hagués contat.

Explica’ns alguna cosa del pare. De què treballava?

Ell amb vuit anys ja guardava vaques amb un tio de Figueres. De jove, després d’estar a Figueres, treballava a Cal Palau i, més tard, quan ens vam casar, ja es va posar a treballar de lampista. Però abans, va treballar de mosso, i quan el Palau va fer els pisos del banc [la casa que hi ha al costat de Cal Daldó], ell va aprendre a fer de lampista pel seu compte. I a partir d’aquí la seva feina va ser fer de lampista. Es guanyava bé la vida, però va morir molt jove, pobret, quan es va jubilar [ho diu molt afligida].

Explica’m una mica què fèieu un diumenge qualsevol

Ai, el tonto [riem]. Anàvem a missa; a l’hora de dinar, dinàvem; quan van fer el Casino, anàvem al Casino o anàvem al cafè a fer petar la xerrada... Sempre anàvem tota la colla de nois i noies junts.

Quan vivíeu a Cal Nen de la Nena, teníeu bestiar?

Sí, però vaques no. Teníem conills, gallines i un hort a Cal Sadurní. I de vegades, al pati de Cal Gavatx, ens deixaven criar un porc.

Creus que el poble d’ara és millor que el d’abans?

Mira, no ho sé, el poble d’abans era més poble i el poble d’ara, com que la meitat de la gent són forasters, jo ja no els conec, ja no sé qui són, no en conec ni la meitat.

Però tu també eres forastera, eh? També vas vindre de fora

Vaig vindre molt jove.

Per tant, prefereixes el poble d’abans?

Sí.

Quin consell donaries als teus nets i a les teves netes?

Que diguessin la veritat, que no diguessin mai mentides [riu].

​