Tota una vida treballant junts, ell a la fusteria i ella a casa

Com us dieu i quants anys teniu?
Margarita Pous. Començo jo? Margarita Pous Vilà i tinc noranta-dos anys.
Manel Adam. Jo em dic Manel Adam i Coch, tinc noranta-quatre anys i soc nascut de l’any 30, el 4 d’abril, a les quatre de la tarda. 
On vau néixer? 
MP. Vaig néixer a Cal Barró, a les Casetes. Hi vaig viure fins als quatre o cinc anys, amb els meus pares i els meus avis. Però quan va arribar la guerra, vaig anar a viure amb els meus avis i vaig estar-m’hi fins que vaig tenir onze anys. Després vaig tornar amb els pares. El meu pare va anar a la guerra. Bé, de la guerra no en vull pas parlar. 
MA. Jo vaig néixer on en dèiem Cal Calets, allà on ara és Cal Minguet, al davant de la plaça, davant de Cal Fideuer i al costat de la Maria Teresa de Cal Petit Ferrer. Només de sortir per la porta, ja era a la plaça.
Vàreu anar a col·legi? 
MA. Ai al col·legi. Jo soc de l’any 30 i a la guerra tenia sis anys. Llavors començàvem a anar a col·legi justet... però res, un any. Després ja es van acabar els col·legis i fins a l’any 39 no hi havia ni col·legi ni història. Només vivies de sortir a la plaça i jugar, només jugar i jugar. La mainada només jugàvem, jugàvem fins als deu anys. A partir de deu anys ja era diferent. Vaig tornar a col·legi, però un mes hi havia un mestre, l’altre mes ens feia estudi el capellà, l’altre mes no teníem ningú... En fi, era la postguerra. L’any 40 va ser terrorífic, de veritat! Si més no per a la mainada.
MP. A mi, com que em va agafar de ple la guerra, no vaig anar a col·legi fins que vaig tenir onze anys. Vaig anar al col·legi a Centelles, perquè els meus pares llavors vivien allà. Només hi vaig anar fins als catorze anys. Encabat, ja no. 
Iaia, vas viure a Centelles? Quan vas tornar a Planoles? 
MP. Quan tenia catorze anys vaig tornar aquí, a Planoles, amb els meus pares, però a col·legi ja no hi vaig anar més.
Avi, la primera feina que vas tenir, quants anys tenies?
MA. Ui, ui! Jo als vuit anys guardava les vaques allà, a Cal Bigorra. En aquella època anàvem a col·legi a la nit, dues hores. Això fins als dotze o tretze anys. Llavors vaig anar a col·legi amb els Escolapis, a Puigcerdà. I un dia, baixant amb el tren, una colla que treballava a la Molina em van dir “necessitem un pinxe”. I Jo, “vinga, doncs, ja vindré jo”. Va ser quan feien el primer teleesquí que hi havia a Font Canaleta, que després el van passar a la Pista Llarga. Era només un teleesquí d’arrastre. Llavors jo guanyava 23 pessetes i 75 cèntims cada dia. Això què representava? Més o menys uns quinze o vint cèntims d’ara.

I més tard?
MA. Després ja vaig començar a aprendre de fuster, aquí a Planoles. Vaig estar tres anys treballant aquí i, més endavant, tres o quatre a Puigcerdà. Als disset o divuit, o als vint-i-un, no ho recordo, vaig anar a la mili. Quan vaig tornar vaig organitzar aquí un taller, i el vaig obrir sense tenir-ne ni cinc, comprant una màquina així amb lletres. I quan l’havies pagat del tot, compraves una altra màquina, i anar fent fins que el taller va funcionar de meravella. 
Però feinetes, no n’havies fet?
MA. Us explicaré una petita anècdota. Jo, el Sebastià i el meu germà, quan teníem tretze anys, un estiu ens vam dedicar a fer carbó. No sé si sabeu com va aquest carbó que és fa de la fusta. Agafàvem un pilot de branques, les tapàvem amb terra i les enceníem. Com que no hi havia pas butà, era el que s’usava als fogons de les cases. Vam fer dues o tres piles de carbó i vam guanyar unes setze o disset pessetes cada un. Després de treballar un mes sencer, primer tallant la llenya i portant-la allà, després fent foc i portant el carbó a coll per anar-lo venent casa per casa... ens vam repartir, em sembla que eren, disset pessetes cadascun. Ens guanyàvem molt bé la vida [ho diu irònicament i riu]. Disset pessetes que no arribava ni a trenta cèntims d’euro. Érem molt pobres, eh, molt pobres! Però no nosaltres, tot el poble. Tothom vivia amb tres o quatre vaques, o cinc o sis, però tothom tenia vaques. I tots els nens del poble treballàvem. Bé, treballàvem... anàvem a una casa de pagès, els guardàvem les vaques i, pel treball, dinaves. No et donaven pas cap cèntim, però podies dinar o sopar... Era una vida molt trista per la gent jove.
I tu, iaia?
MP. Jo era modista. Als catorze anys anava a Ribes a aprendre de cosir. Però encabat, com que les Casetes era lluny, vaig venir aquí al poble al costat de Cal Txatxo. Allà vaig cosir fins que ens vam casar. 
Però gana, en vàreu passar?
MA. A la postguerra érem molt pobres. En aquest poble no hi havia gaire calé. La gent sobrevivia. Gana no en passàvem perquè tothom tenia un hort, fèiem patates, cebes, mongetes, fèiem el que es necessitava. Aquí a Planoles hi havia molta gent, eh. No vull exagerar, però heu de pensar que de mainada, a col·legi, érem cinquanta o seixanta, o setanta. Fèiem unes colles terribles. 
A quina edat us vàreu casar? 
MP. Doncs mira ens vam casar als vint-i-set anys. 
MA. No, als vint-i-sis, no et facis més vella [riem]. Jo en tenia vint-i-vuit, ella en té dos menys i en tenia vint-i-sis. Era l’any 58. 
On us vau casar? 
MP. Aquí, a Planoles.
MA. A l’Església, com bons cristians [riem]. Ens vam casar a les dotze del matí per poder anar a dinar allà a la fonda amb el Sebastià i la Neus, que ja s’havien casat i ja la portaven ells. S’havien casat dos anys abans perquè el Sebastià tenia un any més que jo.
Noteu diferència en com és el poble d’ara?
MA. Abans érem molta més gent del poble, havíem arribat a ser, em sembla, quatre-centes cinquanta o cinc-centes persones. I ara devem ser un parell de cents, no crec pas que n’hi hagi més. Llavors no hi havia cap casa que no tingués cinc o sis germans. Hi havia alguna casa d’un, o una casa de dos, però poques. 
MP. A casa meva érem cinc germans. I encara som tots vius: tres germanes i dos germans.
MA. Hi havia molta, molta gent. Allà a la plaça, si sortien aquells de Cal Fideuer, eren quatre o cinc; els de Cal Mestre també eren quatre o cinc; els de Cal Tià només eren tres; els Pous eren tres noies; a Cal Minguet hi havia tres nois i tres noies. O sigui que allà, amb quatre cases, ja érem uns quinze o vint. Molta mainada, i a les nou del matí, porta oberta i al carrer. I a migdia, cap a casa a veure si dinaves o no. 
MP. Érem molt feliços. Només pensàvem a jugar.
Qui eren els vostres amics?
MA. Tots, tots. Potser anàvem a cop de roc. Tant podíem fer una guerra a cops de roc, com que ens abraçàvem... Tots érem conocidos [somriu].
MP. Com que ens coneixíem tots, tots érem amics i cadascú feia el que li semblava.
Com us vau conèixer, vosaltres?
MP. Ja ens coneixíem de petits.
MA. Ens coneixíem molt tots. Home, és molt petit el poble per no coneixe’ns.
Expliqueu-me què fèieu un diumenge, per divertir-vos
MP. Fèiem festa cada diumenge. El diumenge a la tarda anàvem a ballar. Teníem una pianola.
MA. La pianola era d’aquests pianos de maneta que hi ha. Aquí hi havia una comissió de tres o quatre nois que eren els que es cuidaven de llogar el piano. El portàvem aquí i anar remenant l’escudella.
MP. Però només el diumenge a la tarda, eh. Això ja era de més grans. Anàvem a ballar cada setmana, estiu i hivern. 
MA. No, s’ha de dir tot. Per la Quaresma no hi havia ball. El mossèn no ens deixava ballar. Però llavors anàvem a ballar a Nevà, perquè clar, a Nevà no hi havia capellà i es podia ballar.
I quan vau començar a festejar?
MA. Vam començar a festejar quan vaig fer la mili, em sembla. Ella, en aquells moments, vivia a Sabadell i jo a Barcelona.
MP. Sí, quan va fer la mili, llavors vam començar, sí. Jo, quan tenia dinou o vint anys, vaig anar dos anys a viure a Sabadell a aprendre de corte y confección.

MA. Sí. I vam estar sis o set anys per casar-nos. No teníem pas cèntims i havíem de tenir paciència. Quan tu vas anar a viure a Sabadell, jo ja tenia divuit anys.
Iaia, després de Sabadell, on vas aprendre a cosir, vas treballar de modista?
MP. Sí, sí, vaig treballar de modista aquí, a Planoles. Abans, però, vaig anar a Barcelona a cosir. Vaig cosir-hi dos o tres anys, al passeig de Gràcia, que hi havia una casa de modes. Érem més de trenta noies cosint. Vaig estar-hi dos o tres anys i vivia amb la meva tia de Barcelona.
Després de casar-vos, on vau fer el viatge de noces?
MA. Em penso que vam arribar a Saragossa [riu]. Vam arribar a Saragossa perquè hi havia una dona d’aquí, de Planoles, que es va casar amb un de Saragossa, i allà hi tenien un hotel. Així que vam anar a passar uns dies a Saragossa. Coi, no costava cap cèntim! Dos o tres dies a Barcelona i quatre o cinc a Saragossa.
MP. Ens vam casar el 18 de desembre.
MA. Sí, però clar, el dia 25 jo ja havia de ser aquí, perquè per Sant Esteve obrien els teleesquís de la Molina. Llavors jo treballava de fuster a l’estiu i a l’hivern estava amb els teleesquís.
Quan la vas obrir la fusteria?
MA. Quan tenia vint-i-set o vint-i-vuit anys, vaig plegar de la Molina i vaig obrir el taller. Però aquí, a Planoles, no teníem llum, eh. El llum el feien allà a Espinosa perquè hi havia una turbina petita que feia llum a Toses, a Dòrria, a Nevà, a Planoles... És clar, de dia encara hi havia una mica de llum, però per fer anar màquines grans, res de res. A la nit, a les deu, tenies les bombetes normals i t’hi veies bé, però cap allà les onze ja n’hi havies de posar una altra, i a les dotze una altra de més potent. I a última hora ja no veies res de res. Jo, el taller, el vaig començar quan la Fecsa va posar la llum. Abans, durant moltes temporades, funcionàvem amb els llums de carbur que feien servir els miners.
Treballàveu moltes hores?
MA. I tant. Nosaltres, al principi, treballàvem dissabtes complets i tot. Després ja no, ja va venir la setmana anglesa, i ens deixaven fer festa el dissabte a la tarda: treballàvem els dissabtes fins a la una o les dues i en acabat podíem fer festa. Això de la setmana anglesa es va inventar, no ho sé, deu fer seixanta anys [quan es va començar a introduir la setmana anglesa, el període de descans no començava fins al dissabte a la tarda].
I, per exemple, com era un dia normal quan ja éreu adults, amb tots els fills a casa?
MA. Ui, doncs ens llevàvem a les vuit del dematí per treballar, a la una anàvem a casa a dinar i després tornàvem a treballar.
MP. Jo em vaig cuidar sempre de la casa i dels fills i el pare treballava. Ho teníem assumit i tot molt ben repartit. Quan ell va començar a treballar anàvem molt justos. Jo havia de fer el dinar de la gent que treballava al taller, eren uns cinc o sis. 
MA. Així ens costaven menys cèntims, home. Després ja no, quan vàrem fer la casa aquí, ja no, llavors ja érem rics [riu], teníem cotxe i tot. Però al principi, no.
Després, de petits, la mama, la tieta i el tiet anaven a l’escola aquí a Planoles? 
MP. Sí de petits, sí.
MA. Uns quants anys a Planoles, uns quants anys a Ribes i uns quants anys a Ripoll. Igual que ara. Els nois sempre anaven a part de les noies. És ara que aneu tot junts, abans no volíem saber res de les noies.
MP. Quan elles anaven al Natzaret a Ribes, internades, el Josep era molt petit.
Explica’ns l’anècdota de quan vas anar a buscar la moto
MA. Quan vaig acabar la mili, vaig comprar una Lambretta a un metge i la vam anar a buscar a Barcelona. La vam pagar en cash. Vam anar allà, vam pagar i vam marxar cap amunt. Però a mig camí ens vam quedar parats, ens va fer la perla, que dèiem nosaltres. Fer la perla era quan una bugia s’enganxava i ja no funcionava la moto. Total, que vam sortir el dematí i vam arribar el vespre a casa. De Barcelona a Planoles, tot un dia.
MP. I el primer cotxe que vas anar a comprar a Barcelona? Jo anava amb un taxista, perquè ell ens anés seguint. I en un semàfor, el vàrem perdre. Nosaltres vàrem poder passar i ell no [riu]. “Senyora”, em deia el taxista, “no pateixi, ja el recuperarem”.
A quina edat vàreu tenir els fills?
MP. Vaig tenir el primer fill amb trenta-dos anys, però la primera nena es va morir [s’entristeix]. Es va morir al part, i això que vaig anar a l’hospital de Campdevànol.
I alguna anècdota de quan els fills eren petits?
MA. Jo havia estat tres o quatre anys a la Molina treballant als teleesquís, i sabia esquiar. Quan vaig plegar, però, continuava fent la feina de manteniment, de manera que jo tenia un passi de lliure circulació. Anàvem a esquiar amb tota la mainada, i com que els que estaven en els teleesquís eren coneguts meus i amics, no pagàvem mai. Havíem esquiat molt, però llavors ja érem rics, anàvem a esquiar amb un R10, com els milionaris [riu].
Teniu algun consell per donar-nos a nosaltres, els vostres nets i netes?
MA. Només una cosa. Aviam, s’ha de treballar, i treballar molt. I el que estudia, com és lògic, ha d’estudiar molt. Perquè jo vaig treballar molt, tant els dissabtes com els diumenges: que si esmolava fulles de les màquines, que si feia això, que si feia allò. I em llevava a les tres del matí per agafar la meva camioneta, que ja tenia carregada, i me n’anava a la Vall d’Aran. Pensa que jo vaig fer la casa del rei a Baqueira [ho diu orgullós].
MP. Molta paciència i treballar molt. Treballaven molt abans. A tres quarts de vuit ja sentia que s’engegaven les màquines i jo ja estava tranquil·la.
 

​