Antònia i Vicenç, la parella que fa seixanta-cinc anys que ballen 

Com us dieu i quants anys teniu?
Vicenç. Vicenç Rigola Vilà i tinc noranta-quatre anys.
Antònia. Antònia Tor Carbonell, noranta-tres anys.
Tu pare vas néixer en aquesta casa, oi?
V. A la del costat, però és igual, sí.
Amb qui hi vivies?
V. Amb els pares i els meus germans. Érem el Quico, el Lluís i jo, tres germans. El petit és el Lluís, que se’n va anar al seminari a la Garriga, i el Quico, que era el gran, s’estava a França. Em portava set anys tant amb un com amb l’altre.
I tu, mare, a quina casa vas néixer?
A. A Cal Fuster, allà a la carretera. Érem sis germans i jo era la més petita de totes. La primera, però, es va morir, i vam ser cinc. Després vàrem anar a viure a Planès, a Cal Joan Pau. Resulta que la Sisqueta va quedar com la mestressa de Cal Fuster i el meu pare l’hi volia comprar. Però ella li va dir “no, perquè ho volem portar nosaltres”. I el pare va dir “no pot ser, fa seixanta anys que som aquí”. Però com que la Sisqueta no ho va voler, vàrem haver de buscar una casa de pagès perquè teníem bestiar, i ens en vàrem anar a viure a Planès, a Cal Joan Pau. Hi vaig estar tres anys, a Planès.
I amb els avis, hi vau viure mai? Els vàreu conèixer?
A. No, jo no en vaig conèixer cap.
V. El meu avi, el pare del meu pare, també vivia a casa. Ell era del sometent [una organització d’autoprotecció civil separada de l’exèrcit per la defensa de la terra en cas de conflicte bèl·lic]. 
Era del sometent?
V. Sí. Abans, aquí, paraven molts gitanos i a vegades les seves dones hi tenien els fills. Com que ell era el president del sometent i era jutge, venien a donar d’alta els fills nascuts aquí. A tots els posava de nom Vicenç.
Per què Vicenç? 
V. Per què ell se’n deia.
A. Aquí n’hi ha bastants. Cinc, n’hi havia: el de Cal Rovei, el de Cal Calau, ell, i el Vicenç de Cal Climansó. Tots Vicenç, fins i tot el gitano [riu].
Em podeu explicar una mica com era el carrer on vivíeu?
V. El carrer de la Font era de terra. I cada set metres hi havia una barra de pi per aguantar la terra perquè l’aigua no se l’emportés.
A. Cal Fuster era al costat de la carretera, i al costat hi havia la cuneta de l’aiga i ja està. A la carretera passaven pocs cotxes, gairebé cap. Carros i cavalls, sí.
Teniu alguna memòria de la guerra?
A. Quan passaven els avions, ens feien anar amb un cordó i ens feien posar un tronquet a la boca per si queien bombes que no ens rebentessin els pulmons. Ja no recordo res més. 
I en passaven sovint, d’avions?
A. Sí, sí, però no feien res. Ni tiraven bombes, ni res.
Però vivint allà dalt la carretera, hi devia haver molt moviment, oi?
A. Per la carretera hi passava la gent que s’escapava de la guerra. La mare feia de Creu Roja i els ajudava, els donava mantes... A casa hi havia una sala molt gran i allà els curava, els feia dormir, els donava menjar, els cuidava i l’endemà ja marxaven. Jo no recordo massa coses perquè era petita. Però sé que la mare els havia ajudat molt, molt. 
Tu de la guerra què recordes, pare? 
V. Bastant, me’n recordo. Sobretot de quan passaven els soldats que es retiraven. Llavors, en acabar la guerra, s’havia trobat molta gent morta aquí al riu de Planès. Gent que volia passar la frontera i no hi havien pogut arribar. Amb la neu patinaven i es quedaven glaçats a baix, al torrent, i quan marxava la neu, els trobaven.
Glaçats?
V. Sí. Els trobaven aquí mateix, al torrent de Planès, una mica més amunt del càmping de Can Fosses. Abans nevava molt i la gent patinava, queia i es quedava allà. Pensa que quan arribaven aquí ja estaven molt cansats. Llavors els enterraven aquí. Els anaven a buscar amb la mula de l’Espinet, del Txatxo, i recordo que els duien així [fa el gest d’un cos boca terrosa, sobre un cavall] i els portaven al cementiri. 
Al col·legi, hi anàveu? 
V. Després de la guerra no hi havia mestres enlloc. Aquí feien col·legi a sota de l’Ajuntament, i ho feia un capellà que es deia mossèn Martí. Feia les classes de nou a onze del matí i, pels que no hi podien anar, de nou a onze del vespre.
A. Nosaltres teníem de mestres un matrimoni, mestre i mestra [es refereix a més tard], i ella ens ensenyava de labors, però havíem de sortir a les dotze per anar a portar el dinar al pare al camp. Hi havia camps on hi havia conreu i els homes llauraven i, a l’hora del dinar, havíem de sortir de l’escola per portar-los el dinar. La mare feia el dinar, i nosaltres el portàvem.

Quan sortíeu de l’escola, què fèieu? 
A. Mira, a vegades ens ajuntàvem totes i anàvem a collir menjar pels conills [riu]. Sempre calia ajudar a casa, des dels set o vuit anys ja ajudàvem. No hi havia ni tele, ni mòbils i fèiem això. 
V. Jugàvem molt, sempre al carrer. Aquí hi havia trenta o quaranta nois i noies: el del Max Plàstic, el Sebi, el Machín, el Fermín, el Manolo Adam... n’hi havia molts.
A. Nosaltres érem catorze o quinze noies. Totes érem amigues, sortíem i anàvem a berenar a la font de la Serra, a la font de la Vena, ens reuníem totes: la Paquita, la Leonor, la Rosita Bonfill...
I a l’escola, hi anàveu tots junts, nois i noies? 
V. No. Hi anàvem els nois, només. De les noies, no se’n parlava, llavors [riu]. 
A. Nosaltres havíem anat amb hermanes. Recordo que a l’Ajuntament, a dalt, hi vivien les monges i, a baix, hi havia una sala per fer classe a les més grans i una altra per a les més petites.
Quin era el vostre àpat preferit quan éreu petits? 
A. Menjàvem molta trumfada, que dèiem. I a la nit, sopa.
V. Escudella.
Passàveu gana? 
A. No. Mai. A casa era una casa de pagès molt gran. Teníem vaques, gallines, oques, ànecs, coloms, conills i porcs. La mare tenia de tot.
V. Aquí hi havia de tot. El meu pare tenia set o vuit vaques. No ens veníem res, tot era per nosaltres o per fer intercanvis. Per exemple, oli per arròs. En venia un, et portava oli, i tu li donaves el que fos, per exemple, patates, o et portava arròs i tu li donaves ous...
Teniu algun altre record de la postguerra? 
V. I tant. Amb l’Esteve de Cal Maitenquis i tota una colla, anàvem a dalt de la casilla, després de Planès, a buscar armament, bombes i bales que els soldats que es retiraven havien deixat. Anàvem allà i ens fèiem un cinturó de bombes de pinya i d’aquelles de pot, ens donava un fusell i totes les butxaques plenes de bales. Ens n’anàvem a la Rovira i trets amunt, i bombes avall. Fotíem un soroll… Fins que venia algú del poble a fer-nos parar i nosaltres ens escapàvem.
I no va prendre mai mal ningú? 
V. Sí, i tant. Es va matar un germà de Bernabè, el Bruno, allà al pont de Planès. Estava a Cal Fosses de guarda vaques, va manipular una bomba, no va aguantar el percutor, li va explotar, i el va matar allà.
A. Va quedar allà el camp, mort. Després de guerra es trobaven moltes bombes. 
M’han dit que, després de la guerra, venia gent aquí a treballar al camp?
V. Sí, venia molta gent de Barcelona amb tren. Com que no tenien res de res, treballaven tot el dia per una cistelleta de patates i se’n tornaven a anar. Sense cobrar, eh. Ajudaven els pagesos. 
Va, parlem de coses alegres. Què fèieu els diumenges?
V. Teníem un manubri i a ballar tothom [riuen].
A. Sí, teníem un manubri. Ballàvem fins a les nou de la nit.
Ballàveu molt, vosaltres?
A. I tant, i tant. I teníem els balls compromesos... “jo en tinc tres” [riu]. En sabíem molt, de ballar, el Vicenç i jo. Ballàvem molt i el vals ens agradava especialment. Mira si ens agradava que amb noranta anys encara vam anar a Campdevànol a ballar.
V. Sí, ens agradava molt. Encara a vegades li dic “anirem a ballar” [riu].
A quina edat vau començar a treballar?
A. Jo amb set anys ja anava a pasturar els porcs i ajudava a casa amb les vaques. Com que era la petita, era la que m’estava a casa.
V. Però vas anar a col·legi a Ribes.
A. Sí, vaig anar a col·legi a Ribes i també vaig anar a aprendre de modista. M’estava l’hivern a Ribes i a la nit anava una hora amb l’Escàvia, que era un gran mestre. Ens feia posar en rotllana, amb un bastonet, i ens feia fer les tablas en castellà. En català, jo no les sé [riu]. 
On dormies, quan anaves a Ribes?
A. A casa de l’alcalde, del Font, que érem parents, i els caps de setmana tornava cap a casa. Anàvem i veníem a peu, llavors tot ho fèiem a peu. A comprar i tot. I la mare deia “m’agrada anar-hi amb l’Antònia perquè xerra tot el camí” [riem].
Tu pare, a quina edat vas deixar d’estudiar? 
V. Vaig estudiar fins a més gran, fins als disset o divuit anys. Amb divuit me’n vaig anar a França, a Sallagosa i a Ro, amb el meu germà. Ell tenia un negoci de carnisseria, em va demanar si podia anar a ajudar i hi vaig anar. Després, quan vaig tornar, van sortir unes places de forestal, m’hi vaig presentar i em van aprovar. Les classes de forestal les vaig fer a Girona. Llavors, quan ja tenia el títol de guarda, vaig fer unes oposicions a un col·legi de Madrid, a la calle Azcona, número 10. Fèiem pràctiques i ens donaven classes. Vaig estar-hi un mes, el mes de febrer. 
I el primer cotxe que vas tenir?
V. Era dels forestals. Jo era el més jove de tots i va venir l’enginyer i em va dir “tu, Rigola, t’has de treure el carnet”. I jo li vaig dir “i què vol que en faci, si no tenim cap vehicle?”. Aleshores em diu “tenim un Jeep a Girona, tu ets el més jove i t’has de treure el carnet”. Vaig anar a Ripoll i me’l vaig treure, em va costar nou-centes pessetes. I l’enginyer em diu “doncs demà a les deu, a Girona, que pujaràs el Jeep”. I amb el Jeep vam fer tots aquests refugis, posàvem els límits dels ajuntaments, vam fer aquestes carreteres: allà Roca Aguda, la del Pinetà... Llavors no hi havia res de res.
Un forestal, quina feina feia?
V. Ui, fèiem moltes feines. Marcar les subhastes de pi, fèiem el marqueig, l’ordenació i la comptada en blanc, que em deien. Ara no fan res d’això [riem]. Controlar les tallades. Cada arbre tenia un número i una marca. I els que havien guanyat la subhasta, si tallaven un arbre que no estava marcat, els havies de denunciar. Molta feina, hi havia, molta: el viver, fer plantacions, neteges... Teníem gent a Queralbs, Toses, Planoles i brigades de nois que venien d’Andalusia perquè allà no tenien res. Venien per aquesta època, que és la fira de la llana de Ripoll, i no se n’anaven fins dos o tres dies abans de Nadal. 
Tu, mare, sempre has estat a casa ajudant?
A. No. Quan va plegar la Catrina de Ca l’Esquirol de cuinera de l’escola, hi vaig entrar jo i hi vaig estar vint anys.
Quan vau començar a festejar? 
A. Ui, jo tenia vint-i-quatre anys i ens vam casar que jo en tenia vint-i-vuit i ell vint-i-nou. Ens coneixíem de tota la vida, jo vivia a Cal Fuster i ell vivia a Cal Xicó.
V. Ja feia cinc anys que anàvem junts i vam dir “hem de decidir alguna cosa”.
A. Quan anàvem a ballar, abans de casar-nos, venien les nostres mares a vigilar-nos. S’estaven allà, assegudes, perquè nosaltres havíem de ballar amb tothom. 
Vàreu fer algun viatge, quan us vau casar? 
A. Vam anar a Mallorca, a Manacor, per les joies. 
Quants dies hi vau estar?
A. Pocs. Perquè ell tenia feina i vam haver de reduir els dies.
V. Jo feia un mes que havia vingut de Madrid, i ja volia tornar cap a casa. No hi estava pas bé, allà. I al cap de dotze dies ja en tenia prou i volia venir cap aquí.
A. Primer vam anar a Montserrat.
V. Primer vam anar a Barcelona, després a Montserrat, que va ser quan va venir el Franco, vam tornar Barcelona i vam anar a Mallorca amb avió.
I més tard ja vau venir a viure aquí, a Cal Xicó?
A. Sí, aquí al costat. Jo no em volia casar perquè volia que anéssim a viure sols, però la seva mare no estava bé de les cames i vam dir “per llogar una dona, val més que ens casem”. I vam viure vint-i-tres anys amb la sogra. 
Quants anys tenies quan vas tindre la Roser, la primera filla? 
A. De seguida, al cap de deu mesos. I quatre fills, l’un darrere l’altre. Vaig criar els fills i cuidar els avis. 
Et portaves bé amb els sogres? 
A. Sí, molt, molt. M’estimaven molt. El pare del Vicenç deia “dones com la nostra jove, no en pareixen” [riu]. M’estimaven molt, però també hi he posat tot el que he pogut, eh.
V. Abans sempre hi havia un fill o una filla que es quedava a casa, amb els pares. Avui això ja no existeix.
Teniu algun record de la nostra infància que vulgueu explicar?
V. Sí, de tu, Maria Àngels. Eres molt rara. Jo tenia molta feina, arribava molt cansat de treballar, i tu de dia dormies i quan arribava la nit, vinga a plorar! Uns crits! Un dia, estava tan cansat, que obro el balcó i dic “la foto allà al teulat”. Pensa que t’agafava, et portava a passejar pels carrers i llavors callaves. Però quan tornàvem, ja tornaves a plorar [riem].
A. Sí, sí. Llavores, nosaltres vivíem a dalt i els pares a baix. A vegades l’avi pujava i deia “per què la deixeu plorar, aquesta nena? Aquesta nena no pot ser que plori”. Ell patia.
De la Festa Major, en teniu algun record?
A. Abans era molt maco tot. Anàvem a missa tots, fins i tot els pares, i allà cantàvem. Llavors, quan sortíem, els homes es reunien a la plaça, on feien la xerrada fins a l’hora de dinar, i cada diumenge, igual. I cantàvem a missa amb coro.
V. I a la tarda ball i a la nit ball.
A. Hi havia el de Cal Roncairet, de Planès, el germà del Cosme, que havia anat a aprendre a ballar claqué. I a vegades ens n’ensenyava i també en ballàvem. 
Planoles, ha canviat molt, oi?
V. Molt, molt. Home, és millor ara.
A. A mi m’agradava més abans, perquè ara no conec a ningú. 
V. Ara hi ha més gent, més coses. No, més coses, no. Abans hi havia Cal Txatxo, la botiga del Ramon, Cal Calets, Cal Pelut, hi havia sabater, fusters, tres forners, paletes, barber... Ara no hi ha res de tot això. 
I ara que teniu nets, quin consell els donaríeu? 
V. Que estudiïn, busquin una bona feina i endavant.
A. Que estudiïn, que els valdrà per un altre dia ser persones. 
V. A nosaltres ens agradaria que aquí Planoles hi hagués més serveis, més coses, perquè els fills i els nets es poguessin quedar aquí, com abans, amb els pares i amb els avis.

​